La Vida de la Sàmia

Timeline created by elisaacoo12
In History
  • Només tenia vuit anys

    Només tenia vuit anys
    Només tenia vuit anys quan vaig saber que volia ser atleta i que algún dia representaria al meu pais, Somàlia.
  • El dia que vaig fer 10 anys...

    El dia que vaig fer 10 anys...
    El dia que vaig fer 10 anys també era el dia de la cursa dels barris de la ciutat.
    Vaig sentir que córrer m'alliberava dels pensaments. Així que metre rer metre, quilòmetre rer quilòmetre, vaig aconseguir superar la primera part del grup i posar-se darrere dels quatre més ràpids.
  • Desde que la Hodan se n'ha anat de casa, l'Alí i jo parlem del futur...

    Desde que la Hodan se n'ha anat de casa, l'Alí i jo parlem del futur...
    L'Alí em veia campiona aclamada a tot el món, deia que un dia per tot el planeta hi hauria persones que farien quilòmetres només per veure'm.
    Ell a diferència de mi, no pensava en quedar-se a Somàlia. Em deia que volia fer com en Mo Farah a Anglaterra; en canvi, jo no volia.
  • Cada dia, l'Alí va continuar fent-me d'entrenador

    Havia anat a la vella biblioteca de la ciutat i havia agafat tots els manuals d'atletisme que havia trobat. Durant mesos, em va obligar a llegir-los.
  • D'un dia per l'altre, Al-Shabaab va canviar la meva vida...

    Un matí sense avisar, l'Alí i la seva família se'n va anar.
    M'havia quedat sense entrenador, a catorze anys i sis mesos de la competició més important de la meva vida, la de Hargeisa.
  • El viatge cap a Hargeisa

    Anava tota sola, el bitllet era molt car, aconseguir comprar-lo ja havia estat un miracle. Tot era molt còmode, els seients tous i amplis, entapissats amb vellut gris, la música de fons.
    Quan vaig arribar m vaig sorprendre per la situació; no hi havien soldats, fusells, etc.
  • Les Classificatòries

    Les meves contricants no em van semblar gaire perilloses. Vaig tenir la sensació que podia arribar primera.
    En poc temps vaig guanyar una rere l'altra les dues sèries d'eliminatòries.
    La primera final dels 200 metres la vaig guanyar, va ser una sensació extraordinària.
  • La mort del meu pare...

    La mort del meu pare...
    Com cada matí, l'aabe havia anat al mercat de Bakara a veure algun amic i a comprar alguna cosa. Però de cop i volta, boom. Cadàvers pel terra, incluint el del meu pare.
  • La Hodan marxa...

    Després de la cursa de Djbouti, al arribar a casa vaig comentar a tothom la meva experiència.
    Temps després, vaig començar a notar com la Hoodan estava actuant exranya, i em va comentar que havia de marxar del país; volia anar a Europa, concretament a Malta.
  • Participaré a les Olimpíades de Pequín

    Participaré a les Olimpíades de Pequín
    Quan feia tres setmanes que la Hodan havia arriabat a Malta, vaig rebre la notícia que m'havia de canviar la vida per sempre i que esperava des que havia nascut: participaria a les Olimpíades de Pequín de l'any següent.
  • La vigília del dia que havia de marxar cap a la Xina

    Va ser un llarg viatge. Vaig haver d'anar amb avió, vaig haver de pasar pels controls de documents, etc. Estava neguitosa per saber les meves contrincants i per entrar a l'estadi
  • El dia més especial de la meva vida

    El dia més especial de la meva vida
    Avui era un dels dies més importants de la meva vida, la cursa dels 200 metres a les Olimpíades de Pekín 2008.
    Era la més baixa, la més prima i la més jove. Les meves cames comparades amb les de les altres atletes, semblaven dues branquetes seques. Les altres competidores semblaven culturistes, comparades amb mi.
    Quan ens van cridar per sortir, ens va envestir un aplaudiment eixordador. La pista era la mateixa, i a mi em tocava el segon carrer, i en poc temps, "pam" la carrera havia començat.
  • J'ha s'havia acabat tot...

    J'ha s'havia acabat tot...
    Vaig quedar la última amb 10 segons. No em sentia gens avergonyida, només una gran sensació d'orgull pel meu país. Increïblement, al cap de menys de deu miuts em van assaltar periodistes de tot el món.
    La noieta de disset anys seca com una clau que ve d'un país en guerra, sense estadi ni entrenador, que lluita amb totes les seves forces i arriba l'última.
  • El retorn a Somàlia

    De retorn a Somàlia, la vida es va fer encara més difícil. Rebia moltíssimes cartes. Però el que més em va preocupar, va ser que s'havia corregut la veu que els integristes d'Al-Shabaab m'odiaven, pel que vaig haver d'intentar tapar la meva cara al sortir.
  • Marxo de Somàlia...

    Marxo de Somàlia...
    Somàlia amb la guerra era morta. Estava malgastant el temps. Ja havia desaprofitat prous anys i forces en aquest lloc que no em volia.
    Feia uns anys que estava exhausta d'estar aquí amb la guerra, però no ho he volgut admetre mai. Faré com en Mo Farah, marxaré amb la Teresa a Addis Abeba.
  • La meva mort

    La meva mort
    Vaig patir bastant; fins i tot vaig anar a la presó, però un any després vaig embarcar en una pastera rumb a Itàlia, i quan anava a ser interceptada per la patrulla costanera italiana, em vaig llençar al mar. No sabia nedar. No vaig poder realitzer el meu somni: competir en els Jocs Olímpics de Londres del 2012...