L'ART DE LA IMPROVISACIÓ, EL JAZZ

ELS PRECEDENTS

1890

Cants de treball: cants entonats pels esclaus africans al ritme del treball per a suportar les tasques i l'enviament de missatges. Els espirituals: himnes i salms de caràcter religiós a cappella i de forma responsorial. El blues: cànticas profans en que la població negra refleteix la tristesa i les misèries que l'envolten, acompanyat d'un banjo o guitarra. El ragtime: barreja ritme sicopat afroamericà i la música clássica europea de piano.

ESTIL NOVA ORLEANS

1900

-Instruments que tocaven eren adquirit de les bandes militars.
-Les bandes estaven formades per pocs músics.
-Els nous músics no coneixen la técnica (els instruments eren una extensió de la seua veu).
-La música que tocaven tenia influència del ragtime, del blues i dels espirituals.
-Es solien fer improvisacions col·lectives o peites improvisacions solistes. Grups de l'época: Buddy Bolden i la seua Orquestra o Brown Skinned Babies.

DIXIELAND

1910

És un subgenere musical del jazz tradicional dels Estats Units.
-Es desenvolupen més les improvisacions.
-Els tempos son més ràpids.
-Té un éstil menys expresius, però té mes recursos técnics.
-Les melodies són més polides i les harmonies són més clrares.
Alguns artistes de l'época: Original Dixieland Jazz Band o Papa Jack Laine.

CHICAGO. ELS PRIMERS SOLISTES.

1920

-Caracteritzat per una claredat més gran.
-El paper del solista té major importància.
Músics de l'época: Bix Beiderbecke o Louis Armstrong.

EL SWING I LES BIG BAND

1930

Swing: representa el major éxit comercial del jazz.
Big Band:
*Grans orquestes uniformades amb faristols de xou.
*Interpreten melodies engaxoses del gust de la major part del públic.
*Actuacions dirigides per a ballar.
*Fidels a les partitures, improvisació únicament als solos.
*Combina instruments de vent-metall, vent-fusta i una secció rítmica. Piano: paper solista i acompanyament rítmic/harmònic.
Artistes: Duke Ellington i Count Basie.
La preguerra espanyola: esplendor per al jazz i el swing.

EL BEBOP

1940

*Grups reduÏts d'instrumentistes.
*Batería= gran importància com a instrument solista. Ara es toca de una forma més lliure.
*Ritmes complexos.
*Interpretacions virtuoses.
*Gran técnica instrumental i originalitat en improvisacions.
*Harmonies dissonants.
*Emocionalment transmet sensacions diferents a les conegudes fins aleshores.

COOL JAZZ

1950

Reemplaça la intranquil·litat del bebop per sensació de suavitat. S'usava la sordina per a disminuir la intensitat del so o canviar l'intensitat dels instruments, habitualment en instruments de vent-metall.
Artistes destacats: Miles Davis i Gerry Mulligan.

HARD-BOP

1950

Vol dir jazz dur. És la reacció d'un grup de joves músics negres davant l'equilibri del cool-jazz. Es va originar a partir del bebop. Els seus ritmes són estimulants i sincopats. També busquen la tornada als arrels del jazz.
Artistes destacats: John Coltrane i Sonny Rollins.

FREE JAZZ

1960

Aquest reflecteix els enfrontaments racials i el descontentament social de l'época.
El free jazz representa un trencament amb l'anterior i planteja una tornada als anys 20. Es fan improvisacions col·lectives com feien les bandes Nova Orleans.
Va conectar el jazz amb els moviments d'avantguarda, usant el soroll com un element musical.
Artistes destacats: Ornette Coleman i Charles Mingus.
A Espanya el jazz resorgeix. alguns músics espanyols importants son Tete Montoliu i Pedro Iturralde

JAZZ-ROCK

1970

Combinació del jazz amb elements del rock.
-Guitarra i baix elèctric, els instruments més populars del rock.
-Noves bandes de jazz-rock van reemplaçar el contrabaix pel baix elèctric i la guitarra i l'orgue deixen de pertànyer a la secció rítmica per a situar-se com a solistes.
Músics destacats: Miles Davis i Al Di Meola.

JAZZ LLATÍ

1970

Música que fusiona el jazz amb la música afrocubana i porto-riquenya.
Destaquen les melodies del jazz amb l'improvisació i els rítmes típics de percussió de llatinoamérica.
Músics destacats: Arturo Sandoval i Tito Puente.
La bossa nova brasilera amb el jazz són fussionades per Egberto Gismonti i Claudio Roditi.
El tango s'acosta al jazz en les composicions d'Astor Piazolla.

JAZZ FUSIÓ

1970

És una explosió d'estils. Com el seu nom indica, és una fussió d'elements aliens al jazz. Els seus parametres es barregen amb tota mena d'influències musicals com el rock, flamenc, salsa, la música afrocubana, ètnica, folk, clàssica...
El jazz a Espanya als 70 va rebre escàs suport institucional. Alguns artistes destacats son José Nieto i Juan Carlos Calderíon

SMOOTH-JAZZ

1970

Caracteritzat per:
-Ritmes lleugers i sense complexitat.
-S'utilitzen bases de funky amb un so elegant i elements de pop lleguer i soul.
Melodies populars en bars i locals amb música ambiental com el chill out.
Músicas destacats: Chuck Mangole i George Benson.

TRADICIÓ I EVOLUCIÓ

1980

NEOTRADICIONALISME
El jazz es va allunyir cada vegada més dels seus orígens per les diferents fusions de la década dels 70, el que va fer que alguns músics reivindicaren una tornada als orígens.
Artistes destacats: Scott Hamilton i Herbie Hancock. La banda Lincoln Center Jazz Orchestra es va dedicar a preservar l'identitat musical del jazz afroamericà.
A Espanya Paco de Lucía fusiona el flamenc i el jazz. Chano Rodríguez comença el grup de jazz andalús Cai Al al 2001.