-
639 BCE
TALES DE MILET (639-545 a.C)
Va ser un filòsof, matemàtic, geòmetra, físic i legislador grec, se'l considerava un dels Set Savis de Grècia. Va ser el primer autor del qual es coneix el seu nom i el seu pensament, tot i que no va arribar a escriure cap obra. Podem trobar diverses raons que justifiquen el fet que Tales hagi escollit com a Arkhé l'aigua. La primera seria que l'aigua és gairebé sinònim de vida, ja que allà on hi ha aigua hi ha vida, i la segona sería geopolítica, ja que grecia té com a centre el mar egeu. -
580 BCE
PITÀGORES (580 - 524 a.C)
Era més que un filòsof, era el líder d’un grup religiós (els Pitagòrics), que consideren que l'ànima és una part immaterial, sent l'ànima la part més important de l'ésser humà, la qual és capaç de viure fora del cos, immortal, sent l'ànima presonera del cos. Així ell té una visió dual de l'ésser humà, dividint-lo en cos i ànima . Però el pensament dels Pitagòrics va molt més enllà de la seva teoria de l'ànima, considerant que el número 1 es l’origen de l’univers i que el 10 es la perfecció. -
540 BCE
HERÀCLIT (540 - 470 a.C)
Considera que l'univers està regit per l'enfrontament, fet que determina que aquest món sigui un món totalment dinàmic. Tan dinàmic és aquest món, que el seu futur és totalment imprevisible, els éssers canvien constantment, sense seguir cap tipus d'ordre. Tot procés de coneixement necessita un període de temps, durant aquest l'objecte canvia. Durant aquest temps, també el subjecte canvia passant a ser un altre ésser.
Afirma l'existència d'un Arkhé, el qual ha de ser, un element dinàmic, el Foc. -
540 BCE
PARMÈNIDES (540 - 450 a.C)
Iniciador del pensament afirmat L'Ésser és i el No-ésser no és. Però afirma l'existència d'un únic ésser esfèric, etern, indiferenciat, immutable i perfecte. El moviment o el canvi és impossible ja que seria el pas de l'Ésser al No-ésser o al revès i això no pot ser. Però el coneixement impossible, ja que nosaltres, si coneixem ho fem per diferenciació i en canvi l'Ésser no. Veiem diferents éssers i parts diferenciades, però això és aparença, en realitat hi ha un ésser, el qual és indiferenciat. -
490 BCE
PROTÀGORES (490 - 420 a.C)
“L'home és la mesura de totes les coses” és una afirmació del sofista grec Protàgores, reconegut per la seva saviesa en l'art de la retòrica i famós per haver estat, segons el parer de Plató, l'inventor del paper del sofista professional, mestre de retòrica i conducta.. És un principi filosòfic segons el qual l'ésser humà és la norma del que és veritat per a si mateix, la qual cosa també implicaria que la veritat és relativa a cada qui. Aquest té una forta càrrega antropocèntrica. -
485 BCE
GÒRGIES (485 - 490 a.C)
La seva filosofia es basava en l'afirmació que res existeix o, si existeix, no es pot conèixer realment i, si es pot conèixer, aquest coneixement no es pot transmetre. I encara que pogués comunicar-se, no s'entendria com es pretén. Gòrgies va fer aquesta afirmació basant-se en la naturalesa subjectiva de la ment humana.
Atès que tota la realitat ha de ser interpretada per un individu, la comunicació precisa dels conceptes també és impossible, ja qye cadascu assumirà una altra comprensió. -
470 BCE
SÒCRATES (470 - 399 a.C)
Va ser el creador de conceptes claus dins la Història del Pensament com el concepte d'universal i el mètode inductiu. No seria un element material, sinó immaterial i serà un concepte absolutament imprescindible per poder arribar a entendre el pensament de Plató. Cal dir que com no va escriure cap obra, el coneixement que tenim del seu pensament és basat bàsicament en els llibres que Plató va escriure al Període Socràtic, quan encara estava influït pel pensament del seu mestre Sòcrates. -
427 BCE
PLATÓ (427-347 a.C)
El més important deixeble de Sòcrates, anomenat Plató, va afirmar que, a més d'aquest món que veiem, físic, material i canviant, existia un altre pla de l'ésser, un altre món, fora de l'espai i el temps, de caràcter immutable i perfecte, en el qual es troben les idees, veritables definicions dels conceptes universals. Les nostres ànimes, abans de néixer, van habitar aquest món. Aquest defensava la relació oposada entre el cos i la ment. -
384 BCE
ARISTÒTIL (384 - 322 a.C)
Va estudiar a l'Acadèmia de Plató a Atenes on, posteriorment, hi va ser professor durant prop de 20 anys. També seria interessant afegir que el motor que determina el pensament d'Aristòtil és acabar de forma definitiva amb la polèmica entre Heràclit i Parmènides respecte a la coexistència de l'ésser i el moviment, polèmica que no havia estat superada per Plató, ja que aquest separarà els éssers dels mòbils però sense fer-los compatibles com serà la intenció inicial del pensament d'Aristòtil. -
354 BCE
AGUSTÍ D’HIPONA (354 - 430 a.C)
Afirmarà que Fe i Raó no son incompatibles, només existeix una veritat, que Déu ens ha donat per arribar-hi.
L'intent de fer compatible l'omnisciència de Déu i la llibertat de l'ésser humà. Aquest és un problema delicat, ja que si acaba afirmant que l'ésser humà no és lliure, afirma que l'ésser humà no és responsable dels seus actes i per tant no pot ser jutjat i castigat per les seves faltes. Agustí ho soluciona dient que Déu sap des de l'inici dels temps quina serà la meva lliure elecció. -
341 BCE
EPICUR (341 - 270 a.C)
Epicur és un dels filòsofs més destacats del període Hel·lenistic.No hem d’oblidar quines són les influències filosòfiques anteriors que té Epicur, i entre totes destaca el pensament atomista de Demòcrit. S’ha arribat a definir el pensament epicuri com la unió de l’atomisme físic de Demòcrit, les conseqüències que aquest té a nivell étic i la necessitat de trobar la felicitat com a element propi de la Filosofia Hel·lenística. -
4 BCE
SÉNECA (4 a.C - 65 d.C)
Sèneca es va inquietar per examinar les diferents opcions per a preparar una ètica cosmopolita, persuadit de la dependència dels homes a l'esperit racional que domina aquest món. D'aquesta manera ell procura respondre a les urgències més dominants que estableix la vida diària. La filosofia de Sèneca mostra el sentit d'obrar bé en concordança amb una moral que busca aconseguir la felicitat amb necessitat que en les accions es doni una relació amb l'esperit racional,dominant del món natural. -
1225
TOMÀS D’AQUINO (1225 - 1274 d.C)
Tomàs d’Aquino serà l'encarregat de convertir, juntament amb el seu mestre, la Filosofia d'Aristòtil al cristianisme, però les dues qüestions més importants de la seva visió seran la separació entre essència i existència i les demostracions a posteriori de l'existència de Déu. Segons el pensament d'Aristòtil, Acte i Forma coincidien de tal manera, que un universal, pel fet d'existir, determinava que ja existia l'objecte. -
1285
GUILLEM D'OCKHAM (1285 - 1347 d.C)
Al segle XIV apareix una polèmica que girarà al voltant de l'existència o no dels universals. El pensament de Guillem d’Ockham, màxim exponent del nominalisme, va criticar un dels principis bàsics de l’escolàstica, l’existència real dels universals. Segons Ockham, els conceptes genèrics són creacions humanes que ens permeten ordenar el món, però no té sentit atribuir-los-hi una autèntica entitat. Només exixteix els individus particulars, tota la resta son convencions humanes. -
DESCARTES (1596 - 1650 d.C)
El pensament de René Descartes serà l'origen de dos moviments filosòfics diferenciats a partir del concepte d’Idea Innata: El Racionalisme i l'Empirisme. Aquells que acceptin l’existència de les idees innates seran considerats Racionalistes i els que no acceptin la seva existència seran els Empiristes. Ell no és un observador neutral, ell és un científic preocupat pel mètode de la ciencia.Com a model de coneixement utilitza les matemàtiques. -
JOHN LOCKE (1632 - 1704 d.C)
John Locke és l’iniciador del moviment filosòfic de l’Empirisme, al rebutjar l’existència de les idees innates i, per tant, de la possibilitat d’arribar al coneixement al marge de l’experiència. Defensa al néixer amb una ment lliure de contingut anomenada “tabula rasa”. John Locke considera que l’única possibilitat de coneixement es fa a través de l’experiència sensible, negant qualsevol possibilitat de coneixement a través de les idees innates, tal i com proposava Descartes. -
DAVID HUME (1711 - 1776 d.C)
David Hume filosofa en plena polèmica filosòfica Racionalisme-Empirisme i és aquest element la clau fonamental per entendre el seu pensament. Hume radicalitza la proposta empirista iniciada de Locke, derivant l'empirisme cap a l'escepticisme més radical. Els racionalistes accepten l'existència d'idees innates,mentre que els empiristes consideren que l'única font de coneixement és l'experiència sensible. Hume ho porta a l’extrem sent aquesta la clau per entendre l'escepticisme del seu pensament. -
KANT (1724 - 1804 d.C)
En la filosofia kantiana és una filosofia crític que s’engloba dins el racionalisme, empirisme i il·lustració : en afirmar que el coneixement es limita a l’experiència, Kant s'aproxima a l’empirisme, i en afirmar que no tot el coneixement prové de l’experiència s'aproxima al racionalisme. Es investigar la possibilitat i límits de la Raó tant en el seu aspecte teòric com en la seva dimensió pràctica i establer els principis i límits del coneixement científic delinear el destí últim de l'home. -
KARL MARX (1818 - 1883 d.C)
Marx pretén crear una forma d'estat on desaparegui la injustícia social i fonamentar aquest estat amb un pensament filosòfic que el justifiqui. Forma part dels Filòsofs de la Sospita, on aquests autors tenen en comú una concepció de la Filosofia com a element crític amb la societat que coneixen. Es tracta d'autors extremadament crítics amb el món que els envolta.Karl Marx que reclama que els filòsofs no s'han de limitar a descriure el món, sinó que es tracta de transformar-lo. -
NIETZSCHE (1844-1900 d.C)
Parla de la necessitat de canviar els falsos valors que han dominat en la societat occidental al llarg de la història, una moralitat que neix a partir d'un ressentiment contra la vida. Critica la falsa consciència moral que porta a l‘humà a la decadència.La moral cristiana de l'època a Occident converteix als ciutadans en esclaus d'ells mateixos, basada en el sacrifici i el dolor que els poderosos l'utilitzen per dominar als oprimits. La solució arribarà amb l'home poderós del futur. -
FREUD (1856 - 1939 d.C)
Freud critica la falsa consciència racional. Estableix la relació entre ésser humà i raó i diu que la major part de la psique humana és irracional i es basa en pulsions inconscients que desconeixem però que controlen i governen la nostra vida i la nostra conducta. Per al pare de la psicoanàlisi, les motivacions humanes són irracionals i són causades per l'inconscient. L'ésser humà viu en lluita interior constant entre els seus instints i la solució és la teràpia psicoanalítica. -
ORTEGA I GASSET (1883 - 1955 d.C)
Segons Ortega y Gasset, la filosofia és un moviment de descensc a la realitat originària, font de sentit de tot l'existent: la vida. El filòsof ha de descobrir en l'enigmàtic de la realitat, el logos o la raó per què succeeixen les coses i tot el que ens passa en trobar-nos vivint. Aquest reacciona enfront de l'intel·lectualisme racionalista amb el seu mètode raciovitalista a més de rebutjar la raó especulativa, abstracta i instrumental per a interpretar la condició humana d'estar en el món. -
HEIDEGGER (1889 - 1976 d.C)
Heidegger explica que, encara que l'Ésser no es pugui reduir a l'ens, sí que necessitem triar un ens des del qual començar a interrogar l'Ésser. Per a l'alemany, l'ens per excel·lència i les qualitats del qual són més idònies per a aquesta comesa és l'ésser humà anomena Dasein, que, literalment, significa «ser-aquí» -
GADAMER (1900 - 2002 d.C)
Gadamer és considerat el pare de l'hermenèutica filosòfica contemporània, art de la interpretació es remunta als orígens de l'escriptura i a la necessitat de trobar el sentit dels textos. Aquest sosté que no existeix la interpretació últimes i definitives.Situava el mètode i la veritat on es troba l'u amb l'altre i afirma que no existeix una única interpretació d'un text ja que depèn de la interpretació que li dona cada persona. Ell creia que l'individualisme es basava en els seus perjudicis. -
MARIA ZAMBRANO (1904 - 1991 d.C)
La seva filosofia es mou entre l'ètica i la poesia. Aquesta parla en la seva obra de dos tipus d'actitud: l'actitud filosòfica i l'actitud poètica. La primera és la que s'origina quan l'ésser humà es fa preguntes. I la segona, serà precisament la resposta a aquestes preguntes. -
SARTRE (1905 - 1980 d.C)
El pensament de Sartre elabora una teoria de l'ésser, que parteix de la distinció de dues maneres de ser: l'ésser en si, o dels fenòmens i l'ésser per a si, el de la consciència. L'ésser humà, afirma el filòsof, és llibertat, i en aquest sentit, la llibertat es presenta com una condemna, ja que no és lliure per a deixar de ser lliure. Està condemnat a haver de triar contínuament. I això es manifesta en l'angoixa, l'experiència metafísica del no-res o de la llibertat sense direcció. -
HABERMAS (1929 d.C)
Jürgen Habermas, en els seus primers escrits, presenta amb riquesa conceptual la noció d'Autoreflexió, concepte lligat a l'explicació del desenvolupament sociocultural de l'home i al rol històric evolutiu que acompanya el coneixement científic.Habermas sosté que en tota emissió comunicativa el parlant planteja pretensions de validesa, enfront de les quals el receptor pot prendre postura amb un sí o no. Si l'oïdor reconeix les pretensions de validesa, s'haurà aconseguit l'enteniment. -
HANNAH ARENDT(1906 - 1975 d.C)
Situem el concepte de pensament en Arendt com a part de les activitats que per a ella constitueixen la condició humana, encara que ho classifiqui en la vita contemplativa. El pensar com a activitat no pot separar-se de la facultat de jutjar, crucial per al sojorn de la realitat humana en el món. Pensament i facultat de jutjar poden ser destruïts, la qual cosa origina els majors mals.Arendt descobreix una filosofia política en la qual pensament i judici van de bracet.