-
Al temps de l'Imperi Romà, la seda reunia des de la Xina a través de la coneguda ruta de la seda, que recorria tota Àsia. Pensem en els mitjans de comunicació de llavors: cavalls i poca cosa més. I pensem en els perills de ser robats que tenia aquesta gent per travessar tot un continent. Els comerciants que venien de la Xina on havien comprat les teles de seda feien pagar sumes fabuloses per la seda. Era més car que l'or.
-
Cap a l'any 700 a la Xina van aprendre a fer poc, que és una mena de ceràmica molt brillant, gairebé com el vidre, molt dura i blanca, que a més sonva com una campana quan se la copejava. Quan al cap de poc els comerciants el van portar a Occident, els nobles es van tornar bojos per aquells plats, i figures tan brillants i es gastaven autèntiques fortunes comprant-se.
-
L'any 600 es va inventat una nova llaurada "la llaurada d'abocadora" que tenia una fulla de ferro que es clavava profundament a la terra i removia molt la terra, però clar, això també necessitava que el cavall tingués més força. I es van posar a pensar i van inventar les ferradures. Així el cavall podia agafar-se a la terra.
-
Ja feia molt de temps que existia el costum de ficar a l'aigua algunes fulles de te perquè l'aigua no fes mal gust. feien millor gust. Als musulmans com que no se'ls està permès beure alcohol i per aquells anys encara no coneixien el te, es van haver d'invertir alguna cosa. Sembla que el cafè es va descobrir a Etípia, en una zona coneguda com a Kaffe. Allà el cafè creixia salvatge. -
Aquest invent, que com el de la ferradura i el de l'arada es van inventar a Europa. El collaret aquest permetia a l'animal empènyer amb força sense fer-se malbé, perquè amb aquest collaret no li pressionava la part baixa del coll. -
Com més força s'aplica a l'hora de tensar un arc més gran serà la força amb què sortirà la fletxa. A França es va inventar aquest aparell que consisteix en un dispositiu que permet estirar moltíssim la corda de l'arc sense que es trenqui, perquè la corda era metàl·lica. És clar, això a mà no es pot fer de cap manera. Les fletexes que sortien d'una ballesta abastaven uns 300 metres i eren capaces de travessar una cota de malla. -
Els ganivets i culleres tenen un origen prehistòric, però les forquilles són relativament modernes. Els nobles bizantins els gastaven, en una època en què, a l'Europa Occidental, rics i nobles menjaven amb els dits. Una princesa bizantina es va casar amb un noble venecià i es va endur cap a Venècia la seva coberteria, i entre els coberts hi havia la forquilla. Al principi els feia una mica de riure allò de punxar l'aliment, però per fi, es va acabar per imposar el seu ús. -
Els molins d'aigua i les sínies es coneixien des de feia molts anys, ja des de les primeres civilitzacions. Però és clar, si no hi ha aigua, no hi ha energia. Va ser un francès qui va pensar a aprofitar la força del vent i construir allò que avui coneixem amb el nom de molí de vent a l'Europa.
-
Hi ha un mineral, que s'anomena magnetita que té la propietat d'atreure certs metalls. Això seria un imant natural. Més tard es va descobrir que si un tros de ferro es fregava amb la magnètica quedava magnetitzat. Seria llavors un imant artificial. I el més curiós, si s'imantava una agulla i se li girava, sempre s'aturava assenyalant la direcció Nord-Sud. Sembla que van ser els xinesos prop del segle II de la nostra era els qui es van adonar d'aquesta característica. -
El primer combustible utilitzat per alimentar el foc, i encara és molt comú, va ser la llenya. Però la llenya es consumeix amb molta rapidesa i caldria moltíssima per alimentar un foc molt gran. L'ésser humà si trobava carbó ho utilitzava, però no va ser sinó fins al segle XIII que a la Xina es va començar a furgar la terra per trobar mines de carbó. Tot i això, les primeres mines de carbó de les que tenim notícia són d'una ciutat anglesa, Newcastle.
