-
Les Miseres Et Les Mal-Heurs De La Guerre, Jaques Callot
Va ser Jacques Callot qui va elaborar durant el segle XVII a Florència, una variant de l’aiguafort; va adoptar el vernís dur dels fabricants dels violins per augmentar la precisió de la línea i va canviar l’eina de l’aiguafort per el burí. Segons la posició de la planxa, la punta aixeca més quantitat de vernís al ser horitzontal o menys al ser vertical. Així és més fàcil realitzar clarobscurs variant només l'espessor de les línies llargues i paral·leles. -
Jan Antonides van der Linden, Rembrandt
Rembrand va comprendre aquesta tècnica com lo suficientment expressiva, al mateix nivell que la pintura. Aquest va ser el seu últim aiguafort que va ser un encàrrec per una portada d’un llibre de medicina realitzada a partir d’un retrat de van den Temple.
Rembrand va dominar la tècnica d’una manera magistral realitzant 287 estampes que van fer que es consideres un mestre del gravat. En aquestes peces, plasmava la seva manera particular d’entendre l’espai, la llum i la forma. -
Vedute di Roma, Gaimbattista Piranesi
La sèrie Vedute di Roma per Piranesi està feta també en aiguafort. Aquesta sèrie reprodueix una imatge de Roma idealitzada. Va tenir tal repercussió a Europa que va provocar la divulgació d’aquesta visió de Roma totalment d’ensomni. El gran format, la riquesa expressiva i el domini de la tècnica van permetre situar la obra de Piranesi a l’alçada de la pintura i equiparar l’artista amb Pannini o Canaletto. -
El sueño de la razón produce monstruos, Francisco de Goya
Al 1799 Goya va produir vuitanta aiguaforts coneguts com Los caprichos. Satiritzaven els vicis de la societat espanyola d’aquells moments. Ràpidament els van retirar a causa dels rumors de que la inquisició el perseguía. El seus primers assajos al camp de l’estampació sorgeixen vint anys abans, basant-se en l’obra de Velázquez, estampant els seus quadres al aiguafort sobre cobre. A més, va iniciar la seva obra en aquest àmbit influenciat per Tiépolo i la perfeccionarà amb Rembrandt i Piranesi. -
Paysage sous Bois, Camille Pissarro
Al segle XIX l’Aiguafort va tornar a posar-se de moda com a producte artístic d’alt nivell qualitatiu i de consum restringit. Es va unir a la representació del món burgés i del paisatge natural, com a aquesta obra realitzada per Pissarro que, de tots els impressionistes, era el que més es dedicava al gravat.
A vegades, es complementava amb altres tècniques com l’aiguatinta, el lavis i la rodeta per crear efectes tonals i atmosfèrics. -
East side interior, Edward Hopper
Hopper a partir de 1915 comença a treballar l’aiguafort encara que l’abandonarà sovint ja que no soportava l’absència de colors. Igualment, l’aiguafort li va permetre expressar obsesions i angoixes que fins el moment no havia pogut evocar. Es a dir, que gràcies a aquesta tècnica va poder retrobar-se amb el seu propi inconscient. Els aiguaforts de Hopper van ser dels primers que van captar la vida urbana i van trencar amb l’estil europeu. -
Cooking pot 1, Andy Warhol
Amb les avantguardes contemporànies de 1950 apareixen noves formes de reproducció com la serigrafía. Això fa que quedin en segon pla els procediments més tradicionals com l’aiguafort. Igualment, aixó no significa que s’abandonès del tot. Aquí veiem el primer aiguafort de Warhol que va trobar la imatge d'aquesta cassola a un anunci d’un diari. L’artista admirava l’uniformitat i la precisió dels objectes moderns mecanitzats i va voler reproduir-los.