-
Jacint Verdaguer i Santaló neix a Folgueroles (Osona) el 1845, en una humil família pagesa d'una certa cultura i ja de ben jove la seva mare l'instrueix en la lectura d'alguns llibres. -
El 1855 comença els estudis al Seminari de Vic, on hi estudia durant quinze anys. La formació acadèmica que hi rep es divideix en tres fases:
Humanitats i Retòrica;
Filosofia i Teologia;
Moral, Dret canònic i Pràctica. -
Li són premiades dues poesies als Jocs Florals de Barcelona: Els minyons d'En Veciana i A la mort d'En Rafel de Casanova.
Aquell mateix any publica al periòdic Eco de la Montaña el poema de dos cants Dos màrtirs de ma pàtria, o siga Llucià i Marcià i entra en contacte amb personatges rellevants de l'època com Milà i Fontanals i Marià Aguiló. -
El 1870 és ordenat sacerdot. És destinat a una petita parròquia a Vinyoles d'Orís. En cap moment deixa de dedicar-se a la poesia. -
El 1874 marxa a Barcelona per recuperar-se de la seva malaltia; hi està vuit mesos en què freqüenta "la penya dels minyons", veu els membres de l'Esbart de Vic i participa en tertúlies on observa lluites polítiques i tendències literàries. -
L'Atlàntida, que és premiada als Jocs Florals de 1877 i aconsegueix un èxit clamorós immediat. L'obra és entesa ja a l'època com la culminació de la Renaixença. A més, s'inicia l'etapa de triomfs i prosperitat del poeta, que dura disset anys. -
Simultàniament a l'organització del mil·lenari, Verdaguer publica Idil·lis i cants místics que són, en paraules de Carles Riba, "un llarg, insadollable enyor de la natura angèlica". Poemes, doncs, de tema religiós que contraresten la sensació creada per L'Atlàntida, considerada obra profana pels més crítics. -
El 1882 apareix Lo somni de Sant Joan. Llegenda del Sagrat Cor de Jesús, refós i ampliat el 1887. -
És publicada el 1883 per l'ajuntament de la ciutat en una edició de cent mil exemplars, constitueix una mitificació de l'esperit progressista i de les ànsies d'expansió de la nova burgesia industrial catalana. Amb l'objectiu d'arribar a la sensibilitat popular, Verdaguer insisteix en la poesia religiosa, arma per fer devots al catolicisme i també a la llengua catalana. -
El punt culminant de l'etapa de plenitud és Canigó. Aquest segon gran poema serveix al poeta per vèncer les insatisfaccions i rectificar els defectes de L'Atlàntida. -
Davant d'una situació d'empresonament insostenible, Verdaguer s'escapa de la Gleva i torna a Barcelona. Només la casualitat fa que Verdaguer no sigui detingut per la policia, enviada pel bisbe Morgades; això provoca que el poeta trameti un breu comunicat a la premsa en què demana justícia i ajut a la gent de Barcelona. -
El 1896 es publica el llibre Flors del Calvari. Llibre de consols, com a justificació personal amb atacs contra els seus enemics, i escrits i pamflets com ara Verdaguer reivindicat, que mostra un Verdaguer ferit i rebel decidit a demostrar la seva raó. A més, escriu La Pomerola, poema autobiogràfic. -
El 1898, es retracta i és rehabilitat. Passa els seus darrers anys de beneficiat de l'església de Betlem, de Barcelona. -
En els darrers quatre anys de vida, Verdaguer torna a l'activitat literària. Dirigeix algunes revistes literàries de tema religiós. Els últims llibres publicats en vida van ser: Santa Eulària. Poemet (1899), Aires del Montseny (1901) i Flors de Maria, aquest darrer uns mesos després de la mort del poeta, el 10 de juny de 1902, a Vallvidrera. Va ser enterrat a Montjuïc enmig d'una manifestació espectacular de dol popular que va acompanyar el poeta per la Rambla de Barcelona.