-
Jacint Verdaguer
Jacint Verdaguer i Santaló neix a Folgueroles el 1845, en una humil família pagesa d'una certa cultura i ja de ben jove la seva mare l'instrueix en la lectura d'alguns llibres. -
Comença els estudis
El 1855 comença els estudis al Seminari de Vic, on hi estudia durant quinze anys. La formació acadèmica que hi rep es divideix en tres fases: Humanitats i Retòrica; Filosofia i Teologia; i Moral, Dret canònic i Pràctica. -
Primeres poesias premiades
Encara estudiant, el 1865, li són premiades dues poesies als Jocs Florals de Barcelona: Els minyons d'En Veciana i A la mort d'En Rafel de Casanova. D'altra banda, aquell mateix any publica al periòdic Eco de la Montaña el poema de dos cants Dos màrtirs de ma pàtria, o siga Llucià i Marcià i entra en contacte amb personatges rellevants de l'època com Milà i Fontanals i Marià Aguiló. -
Sacerdot i greu enfermetat
El 1870 és ordenat sacerdot. En comptes de ser enviat a Barcelona a ampliar estudis és destinat a una petita parròquia a Vinyoles d'Orís. En cap moment deixa de dedicar-se a la poesia treballa sobretot en el poema èpic L'Atlàntida, tot i haver de portar a terme les tasques de vicari i de la greu malaltia que hi contrau. -
Marxa a Barcelona i es fa capella
El 1874 marxa a Barcelona per recuperar-se d'aquesta malaltia; hi està vuit mesos en què freqüenta "la penya dels minyons" —en la qual coneix els futurs bisbes Torras i Bages, Estalella i Cortès—, veu els membres de l'Esbart de Vic i participa en tertúlies on observa lluites polítiques i tendències literàries. Aquell mateix any, entra com a capellà de vapor de la Companyia Transatlàntica, propietat dels marquesos de Comillas. -
Una altre vegada guanyador dels jocs florals
Són gairebé dos anys i nou vegades la travessia d'Amèrica (en la línia de Cuba) un període d'equilibri necessari per recuperar la salut i enllestir L'Atlàntida, que és premiada als Jocs Florals de 1877 i aconsegueix un èxit clamorós immediat. L'obra és entesa ja a l'època com la culminació de la Renaixença. A més, aleshores s'inicia l'etapa de triomfs i prosperitat del poeta, que dura disset anys. -
Nous poemes
El 1879, simultàniament a l'organització del mil·lenari, Verdaguer publica Idil·lis i cants místics que són, en paraules de Carles Riba, "un llarg, insadollable enyor de la natura angèlica". Poemes, doncs, de tema religiós que contraresten la sensació creada per L'Atlàntida, considerada obra profana pels més crítics. -
Viatger
Des del 1883, amb el càrrec d'almoiner, pel qual ha d'administrar la beneficència del marquès a famílies necessitades, té més maldecaps però també una gran influència. És un període en què fa nombrosos viatges Occitània, Castella, Tolosa de Llenguadoc, Roma, Comillas, Donostia...). -
Verdaguer insisteix en la poesia religiosa
L'oda A Barcelona, publicada el 1883 per l'ajuntament de la ciutat en una edició de cent mil exemplars, constitueix una mitificació de l'esperit progressista i de les ànsies d'expansió de la nova burgesia industrial catalana. Amb l'objectiu d'arribar a la sensibilitat popular, Verdaguer insisteix en la poesia religiosa, arma per fer devots al catolicisme i també a la llengua catalana. -
El punt culminant de l’etapa de plenitud
El punt culminant de l'etapa de plenitud és Canigó a l’any 1886. Aquest segon gran poema èpic serveix al poeta per vèncer les insatisfaccions i rectificar els defectes de L'Atlàntida.
L'any 1886 és important, d'altra banda, per dos fets de signe contrari: per un costat, la coronació a Ripoll com a poeta de Catalunya pel bisbe de Vic fet que mostra el cim de la glòria de Verdaguer i, per l'altre, el viatge a Terra Santa que significa el començament de la crisi espiritual. -
Crisis profunda
Efectivament, tot i que després d'aquest any publica obres destacades deslligades del canvi espiritual per exemple, Pàtria a a a a l’any 1888, el poeta viu immers en una crisi profunda provocada pel viatge a Palestina i Egipte, del qual torna trasbalsat. -
Comencen les deutes
Aquest canvi consisteix a dedicar-se més a les tasques eclesiàstiques que no pas a les d'escriptor, cosa que inclou una pràctica desordenada de la caritat, que l'omple de deutes i, més tard, el posa en contacte amb un grup d'exorcistes. -
La reclusió
No és entès per les autoritats eclesiàstiques, que, amb un diagnòstic de follia, l'allunyen de Barcelona. Al santuari de la Gleva, prop de Vic, va descobrint que el lloc de repòs era realment de reclusió. -
L’ajut de la gent de Barcelona
El 1895, davant d'una situació d'empresonament insostenible, Verdaguer s'escapa de la Gleva i torna a Barcelona. Només la casualitat fa que Verdaguer no sigui detingut per la policia, enviada pel bisbe Morgades; això provoca que el poeta trameti un breu comunicat a la premsa en què demana justícia i ajut a la gent de Barcelona. -
L’escàndol que prohibeix les seves funcions sacerdotals
La notícia va impactar tant que va prendre dimensions d'escàndol. Un mes després, un tribunal eclesiàstic el suspèn de poder exercir les seves funcions sacerdotals i, per tant, de poder fer missa. -
Verdaguer ferit i rebel
El mateix 1895, un grup d'amics li publiquen aquests articles sota el títol Mossèn Jacinto Verdaguer en defensa pròpia, considerats la millor prosa del primer periodisme català modern. El 1896 es publica el llibre Flors del Calvari. Llibre de consols, com a justificació personal amb atacs contra els seus enemics, i escrits i pamflets com ara Verdaguer reivindicat, que mostra un Verdaguer ferit i rebel decidit a demostrar la seva raó. -
Torna a l’activitat literària
En els darrers quatre anys de vida, Verdaguer torna a l'activitat literària. Dirigeix algunes revistes literàries de tema religiós: "Lo Pensament català", "L'Atlàntida" i "La Creu del Montseny; prepara nous llibres i participa en actes públics. -
Les últimes obres abans de la mort
Els últims llibres publicats en vida van ser: Santa Eulària. Poemet a a l’any 1899, Aires del Montseny al 1901 i Flors de Maria, aquest darrer uns mesos després de la mort del poeta, el 10 de juny de 1902, a Vallvidrera. Va ser enterrat a Montjuïc enmig d'una manifestació espectacular de dol popular que va acompanyar el poeta per la Rambla de Barcelona.