-
Els cants de treball: eren interpretats a capella i de forma responsorial pels esclaus negres. Els espirituals: era una barreja de les tradicions musicals africanes i els cants religiosos europeus. El blues: eren càntics profàs en els quals la població negra reflecteix tristesa. Era interpretat per un cantant. El ragtime: és una barreja del ritme sincopat afroamericà i la música clàssica europea.
-
Els instruments eren adquirits de les bandes militars.
Les bandes eren compostes per pocs músics.
Els músics no coneixien solfeig ni la tècnica.
Té influència del ragtime, del blues i dels espirituals, amb origen als cants de treball
Feien improvisacions col·lectives o petites improvisacions solistes. -
La paraula prové de dixie (sud) i land (terra) i és una barreja entre l'estil Nova Orleans i la música europea.
A aquest estil es desenvolupen més les improvisacions que a l'anterior estil. A més els tempos són més ràpids i, com que els músics si que coneixien la tècnica es perd expressivitat, però les melodies són més polides i clares. -
Com que el barri de Storyville va ser clausurat, molts músics van tindre que anar-se i la destinació que van elegir la majoria d'ells va ser Chicago pel seu centre de gravació discogràfica.
A aquest estil es dòna una major importància als solistes com Louis Amstrong, qui va crear un nou estil anomenat scat. -
El swing naix a Nova York per una barreja de l'estil Nova Orleans i l'estil Chicago.
Té grans orquestres, les big bands.
Les melodies estan dirigides per a ballar, d'aquest prové el nom (swing=columpi).
Són molt fidels a les partitures, no improvisen a menys que siga un solo.
Combina vent-metall, vent-fusta i una secció rítmica.
Una big band molt coneguda és la Big Band de Benny Goodman.
A Espanya el swing i tot el jazz va tindre gran éxit, José "Joe" Moro va ser un gran representant. -
El Bebop busca tornar als origens en resposta del swing.
Tenen grups reduïts de músics, a més, s'usa la bateria com instrument solista (quan al swing a soles acompanyava).
Els seus ritmes eran complexos i interpretacions virtuoses, amb improvisacions originals i amb gran tècnica musical.
Usa harmonies dissonants i busca transmetrer emocions.
Els seus creadors van ser Charlie Parker i Dizzy Gillespie.
A Espanya es paralitza l'evolució del jazz per la Guerra Civil. -
Reemplaça la intranquil·litat del bebop per una sensació de suavitat i intimisme.
Usa la sordina per a disminuir la intensitat del so o per a canviar el timbre dels instruments.
Un gran representant d'aques estil va ser MIles Davis
Mentre, a Espanya segueix sense avanços ja que és veia com una forma d'expressió de classes baixes. -
Naix com una reacció al cool jazz i es desenvolupa a partir del bebop, per tan busca també la tornada als origens.
Els ritmes són estimulants i sincopats per a generar una sesació de nerviossisme.
Destaca John Coltrane com a music d'aquest estil. -
Naix per representar els enfrontaments radicals i els descontents socials de l'época.
Aquest estil planteja una improvissació creativa total a les interpretacions, amb una harmonia atonal i usen polirítmies.
Cada music pot tocar el que li avolixca.
Un music d'aquest estil va ser Ornette Coleman
A Espanya el jazz va ressorgir amb musics com Tete Montoliu, que va arrivar a ser conegut internacionalment. A més, Predro Iturralde ho va ser també quan presentà el seu Jazz Flamenco. -
El jazz es junta amb altres estils, que donen lloc a:
Jazz-rock: combina jazz amb instruments electrònics.
Smooth-jazz: reelaboració més comercial del jazz amb un ritme lleuger i sense grans pretencions.
Jazz llatí: la música llatina i el jazz sempre han sigut properes, però no va ser fins aquest any que es juntaren.
A Espanya va tindre molt poc suport institucional i fins als anys 90 no hi va haver jazz-flamenc, amb musics com Paco de Lucía, Jorge Pardo o Chano Domínguez representant-ho. -
Com a resposta de les diverses fusions als 70, va sorgir el neotraicionalisme, que busca una tornada als origens. Alguns representants d'aquest estil són Scott Hamilton o Herbie Hancock
