-
-
-
-
-
-
-
-
La característica d'aquesta etapa és que les diferències entre les vestidures femenines i masculines (tant d'adults com infantils) seran mínimes, sent l'únic tret diferencial el llarg de les peces, més accentuat en les de les dones.
-
Justinià volia recuperar l’esplendor de l’imperi romà a nivell territorial, i també polític, religiós, i cultural. Ajudat de dos generals importants com foren Narsès i Belisari, aconseguí nombroses conquestes que portaren els límits del territori des d’Hispània fins a Egipte i la Península d’Anatòlia.
-
El vestit europeu va ser, fins a finals del segle XIV, una derivació de la túnica, la toga i el mantell romans als quals es van unir elements propis de la indumentària dels pobles germànics i algunes característiques pròpies del vestit bizantí. Hi ha un predomini dels vestits folgats, de tall senzillíssim, uniforme i impersonal.
-
El pellote era una mena de vestit llarg i abrigat ja que es folrava habitualment amb pell de conill. Els caps eren adornats amb barrets cilíndrics o birrets.
-
Per a la guerra usaven cotes de malla, sobre túniques de llana, armadures, escuts i elms de ferro, ja que les lluites eren cos a cos, i cinturons per sostenir les espases.
-
Pel que fa a les dones, es va fer comú l'ús de faldilles de forma quadrada, amb un forat a la cintura i quatre becs a l'extrem inferior. Predominaven les línies rectes i les mànigues ajustades. Cobrien els seus caps amb còfies o tocats, subjectes amb cintes que es lligaven sota la barbeta. Es protegien del fred amb mantes o capes. També igual que els homes, usaven pellotes. No usaven calces ja que les cames no es cobrien.
-
Els religiosos, de gran influència en el món medieval cristià també compten amb robes típiques, moltes de les característiques encara subsisteixen avui en dia. Per a les grans ocasions, els bisbes usaven la mitra, o toca alta i punxeguda, el bàcul pastoral (bastó), la capa, i la dalmàtica, túnica oberta pels costats, moltes vegades finament adornada, amb fils d'or i plata.
-
Calçat, tots dos sexes usaven una mena de sabatilles obertes fabricades amb cuir, de cabra per les classes més adinerades, o de vaca per al comú de la població. De vegades, els homes portaven botes.
-
-
-
-
Les calces eren vestidures per a les cames que arriben fins a la cintura, una de les novetats introduïdes pels germans. Sant Isidoro parla de bracae, femoralia i trubucos, peça semblant al pantaló actual que, ben lligada al turmell com vestit propi dels bàrbars, en alguns relleus romans. D'aquesta manera els nobles les portaven ajustades a les cames les classes baixes, folgades i bastant soltes. A vegades es portaven amb cintes enrotllades en forma d'espiral a les cames.
-
Entre els anys 711 i 716, els musulmans s'apoderaren de la península Ibèrica, a excepció de les zones muntanyoses càntabres i pirinenques.
-
Una de les més comunes va ser la túnica amb mànigues, la mateixa que s'havia fet servir en l'Imperi romà des del segle II. Els visigots portaven sobre la túnica un cíngol o cinturó amb sivella gruixuda, de les quals s'han trobat nombrosos exemples en les necròpolis excavades. A més d'aquest, el vestit visigot incorporava altres ornaments com braçalets, collarets i fíbules per sostenir la túnica, elaborats en or, plata o bronze.
-
Luis el Piadoso fue declarado el sucesor, que gobernó como el Emperador de los Romanos. Sin embargo, después de su muerte, el Imperio Carolingio se enfrentó a una guerra civil debido a la lucha interna entre los tres hijos supervivientes de Luis el Piadoso que lucharon por la emperatriz.
-
Durant aquests segles per tant, la indumentària dels regnes cristians de la Península Ibèrica va rebre la influència de l'Espanya musulmana, model a imitar pel luxe dels seus teixits de seda
-
-
-
Edat Mitjana és el moment en què la indumentària europea va gaudir de major homogeneïtat gran mesura, els pelegrinatges i les croades, acusant certes influències bizantines. Les dames occidentals van adoptar un tocat o griñon que ocultava la part inferior de la cara. van començar a ajustar les túniques a la figura mitjançant botons als costats, deixant així la part superior del vestit ajustada sobre el bust. Les mànigues es fan fer llargues i molt amples a l’alçada del canell.
-
-
El vestit romànic de les classes altes
El vestit romànic es va caracteritzar també per ser molt menys variat que el de segles anteriors. Bàsicament consistia, en el cas de les classes altes de la societat, en la superposició de dues túniques, el brial (salla de rica tela brodada i tenyida) i el pellizón. -
El brial era una túnica molt llarga amb mànigues estretes (salla). Com peça luxosa, el brial es confeccionava amb rics teixits com el sendal, que era una seda molt fina, o el xamet o ciclatón, que incloïa aplicacions d'or.
-
El pellizón o pellicia, es portava sobre el brial. Era una mica més curt que aquest i tenia les mànigues més amples.
-
El vestit més usat per la majoria de la població era la salla, també coneguda com aljuba. Les salles masculines no sobrepassen, en general, el genoll mentre que les femenines arriben fins als peus. En ambdós casos estaven cenyides a la cintura per un cinturó.Sobre la salla podia col·locar una altra peça anomenada pellote, de semblant forma però oberta pels costats i sense mànigues (forma d'armilla).
-
L'ús de les calces, braies, hoses o chausses es generalitza en època romànica es tallaven amb la forma de la cama i es feien amb teixits de lli o llana
-
Es tracta d'unes sabates d'ampla sola de suro i sense taló.
-
Pel que fa a la indumentària femenina en època romànica, gonella o pellizón eren peces pròpies dels més alts testaments, sent més llarg el brial femení que el masculí, ja que ocultava els peus. Els mantells sempre eren tancats i de longitud mitjana.el tocat femení més comú d'aquest període: independent del mantell podia baixar fins al pit, cobrint el cap, el coll i les espatlles.
-
Els homes solien portar el cap descobert. El pèl es podia pentinar en melena curta o llarga i el serrell era molt usual des de la segona meitat del segle XII. Era freqüent la barba.
-
A la segona meitat del segle XIV els vestits tant de l'home com de la dona, van adquirir noves formes, el gipon també anomenat jubon o doublet, estava ara embuatat per davant per tal d'eixamplar el tòrax i es portava molt més curt; tan curt que els moralistes de l'època e van denunciar coma a indecent. Es portava ajustat, amb botons que baixaven per tot el davant, i amb un cinturó a l'alçada dels malucs.
-
Les classes altes portaven a sobre una peça amb el nom de cote-hardie o cotardia. Aquesta venia a ser la túnica anterior del període anterior, però ara era de coll cap a baix, ajustada i botonada fins avall. Les mànigues eren ajustades fins al colze on s'acampanaven, arribant fins i tot al genoll o més avall.
-
Una peça característica dels segles XIV i XV va ser la hopalanda, coneguda més endavant com a gown. S'ajustava a la forma dels muscles, i queia solta, cenyida a la cintura amb un cinturó, de longitud variable. Les mànigues eren extremadament amples, i el coll alt a vegades pujava fins i tot a les orelles.
-
-
Les dones en general anaven vestides de manera menys extravagant que els homes. La peça més important del seu vestuari era la túnica o gown, ajustada a la cintura i desprès acampanada i amb plecs. Les mànigues tan ajustades que s'havien de botonar per baix, i molt llargues. A sobre la cotardia, pareguda a la dels homes. Les mànigues exagerades obertes a vegades fins al terra
-
Al seu lloc apareixen una sèrie de tocats, que cada vegada es van anar fent més complicats i fantàstics fins a finals del segle XV.
-
-
També ara sorgeix el decolletage o escot: al suprimir la part superior dels vestits per mostrar el bust. També ara desapareix el vel, que a partir d'ara sol utilitzaran monges i vídues.
-
