-
L'ONU va proposar la resolució 181, que consistia en la partició de l'Estat de Palestina en dos trossos amb l'objectiu de acabar amb el conflicte que era a Palestina. Un 55% del territori va ser destinat als jueus. Mentre que un 45% va ser destinat a la societat àrabe. Els territoris de Jerusalén i Belén serien reconeguts com territoris internacionalitzats. -
Aquest conflicte va durar des del 1948 fins al 1949. Es reconegut el primer d'una cadena de conflictes armats que van enfrontar Israel i els seus veïns àrabs, la qual es coneguda mundialment com: "El conflicte árab-israeliá".
Per al poble palestí, aquesta guerra va ser el detonant del que denominen com Nakba. -
Aquesta declaració d'independéncia va tindre lloc al museu d'art de Tel Aviv. Va coincidir amb l'expedició del Mandat Britànic i va ser David Ben Gurion qui va declarar la creació de l'Estat de Palestina, proclamant-se també el seu primer ministre. -
La segona guerra árab-israelí va ser la Guerra de Suez, un coflicte bélic entre Israel i Egipte, ocorrit entre Octubre i Novembre del 1956. El nom es deu a que el conflicte va tidre lloc al Canal de Suez. El conflicte es va originar per la nacionalització del Canal de Suez per part del coronel Nassar.
Israel va comptar amb l'ajuda de França i Regne Unit, doncs a aquestos l'interesaven el control del canal. -
Va ser un conflicte bèlic entre Israel i una coalició àrab formada per República Árab Unida, Jordània, Irac i Siria.
Es va produïr debut a l'acumulació de nombrosos tancs i soldats per part d'Egipte en la seua frontera amb Israel. Aquesta última, tement un atac inminent d'Egipte, va llançar un atac preventiu contra la força aèria Egipcia. Açó va comportar l'atac de Síria a ciutats israelians.
Al terminar la guerra, Israel es va fer amb la península del Sianí entre altres territoris. -
La guerra del Yom Kippur va ser altre conflict bélic àrab-israelià lliurat per la coalició de països àrabs liderats per Egipte i Síria contra Israel. La coalició barallava per la recuperació dels territoris del Sinaí i dels Alts del Golàn de l'ocupació israeliana.
La crisi de petroli va derivar d'aquesta guerra, a partir de que l'OPEP decidira no exportar més petroli als països que van secundar Israel en aquest conflicte. Afectant d'aquesta manera a països com Canadà, Japó, Regne Unit... -
Aquestos van ser una série d'acords firmats pel president d'Egipte Anwar el-Sadat i el primer ministre israelià Menájem Beguín després de dotze dies de negociacions secretes amb la mediació de Jim Carter (president dels Estats Units). Aquestos acords van portar Egipte i Israel a firmar la pau en els conflictes territorials d'aquests dos. -
La primera intifada, també denominada com la "Revolta de les Pedres" debut a la notorietat que van adquirir les pedres com element de defensa dels joves palestins contra les forces militars israelines, va ser un moviment popular a Palestina en contra de les forces israelianes. Volia acabar amb les condicions asfixiants dels palestins. Va sorgir a conseqüéncia de l'assassinat de quatre treballadors palestins del camp de refugiats de Yabalia, que van ser envestits per un camió militar israelià. -
Israel i l'OAP (Organització per a l'Alliberament de Palestina) van signar els acords d'Oslo, una série d'acords que tenien l'objectiu d'oferir una solució permanent al conflicte palestí-israelià. Van permetre control indirecte sobre els palestins, amb Israel traspassant competències de seguritat a l’Autoritat Palestina a Gaza i Cisjordània. -
La Autoritat Nacional Palestina va ser establida al 1994, just després dels Acords d'Oslo, com una entitat transitòria durant un període de 5 anys, després del qual es durien a terme negociacions finals entre les dos parts (Gobern d'Israel i OLP. Va ser designada per a controlar la seguretat i l'administració civil en les àrees urbanes palestines (designades com a «Àrea A»), i només control civil sobre les àrees rurals palestines («Àrea B»). -
A setembre de 2000, en ple debat sobre el futur de Jerusalem, Ariel Sharón, líder de l'oposició israeliana va visitar la Cúpula de la Roca i la mesquita Al-Aqsa amb permís de la seguretat israeliana a Cisjordània. Aquesta visita ofendre als palestins, causant enfrontaments lleus amb les forces de seguretat. No obstant això, al dia següent, Joves musulmans van apedregar fidels jueus prop del Muro de les Lamentacions. La policia israeliana va respondre amb foc real, matant set palestins. -
El fet que el president dels Estats Units, Donald Trump, reconeguera a Jerusalem com la capital d'Israel, va motivar a Ismail Haniya, líder de Hamàs, a demanar als palestins que participaren en una nova Intifada al "Divendres de Fúria". Este reconeixement va ser durament criticat per tots els governs àrabs i musulmans, fins i tot pels països occidentals que defensen que Jerusalem ha de ser una capital compartida per Israel i per un futur Estat de Palestina. -
Les insistències de Ben Guirón que Israel hauria de renunciar als territoris que havia conquistat, perquè en cas contrari, l'ocupació podria distorsionar al jove Estat fundat per a protegir els jueus, els seus ideals de democràcia, i pluralisme, va comportar a Israel a declarar-se formalment el dret a l'autodeterminació nacional al judaisme, concebut per a designar tot el que està dins de les seues fronteres, com a “exclusiu del poble jueu”. -
Durant la festa del Sucot, diversos grups armats pertenecients a Hamàs, el Gihad Islàmic Palestí, el FPLP i El Cau dels Lleons; amb el presumpte suport de l'Iran i Corea del Nord, van atacar Israel des de la Franja de Gaza amb coets i vehicles transportats. L'atac va prendre a Israel per sorpresa, el qual respondria poc després amb una represàlia denominada Operació Espasa de Ferro que va incloure bombardejos i incursions militars contra Gaza.