-
Teoría del neptunisme
El neptunismo va ser una teoria creada pel científic alemany Abraham Wener (1749-1817).
Aquesta teoria ens planteja que La Terra està formada pel nucli de pedres dures i molt antigues i sobre aquestes es situaven roques més febles fins a arribar a les capes més superficials on es trobaven gran quantitat de fòssils.
Aquesta teoria es basava en el fet que la Terra a l'priincipio recoberta totalment per aigua es van anar formant roques per la sedimentació de el fons marí. -
Teoría del catastrofisme
Aquesta teoria va ser creada per Georges Cuvier (1769-1832).
Aquesta teoria es basava en la suposició que La Terra s'havia format per mitjà d'esdeveniments molt agressius i veloços.
Cuvier va proposar que cada època geològica acabava amb un esdeveniment de gran magnitud i per tant les cadenes muntanyoses es formaven sobtadament, a més també es va donar explicació a l'aparició de fòssils explicant que aquests provenien d'animals extints per aquests esdeveniments tan violents. -
Teoría geosinclinal
Va ser creada pel James Hall (1811-1898) i James Dana (1813-1895)
Aquesta teoria intentava explicar les diferències d'altitud en l'escorça terrestre.
Es basava en que La Terra s'ha anat refredant amb el pas el temps, i en conseqüència el planeta s'ha anat contraient fins a formar les irregularitats presents en l'escorça terrestre.
Un sinclinal és una zona de el terreny amb forma de depressió, en aquesta zona es van apilant els sediments de manera que els més antics estan la profunditat -
Deriva continental
Aquesta teoría va ser al principi creada per Alfred Wegener (1880-1930)
Aquesta teoría ens explica que antigament que els continents estaven junts formant un supercontinent (Pangea) i que s'havia anat movent fins a acabar on estan ara, tot mogut per una capa mes densa sota els continents, això no va ser acceptat ja que hauria gran fricció entre elles i per tant no es mourien.
Algunes explicacions que van dir van ser: Proves geogràfiques, geològiques, paleoclimàtiques i paleontològiques. -
Expansió de el fons oceànic
Aquesta teoria va ser creada per Harry Hummond Hess va ser un geòleg nord-americà i oficial de la marina, el va crear aquesta teoria que va ajudar enormement unificant-se amb la tectònica de plaques i fent d'aquesta manera que s'expliqués la deriva continental se sostenia en que en les dorsals oceàniques gràcies a el vulcanisme o els corrents de convecció a la part superior de la capa. -
Subducció en plaques
Hugo Benioff (1899-1968) i Wadati (1902-1995), es van adonar de l'existència de que les zones properes a les vores entre plaques contiental i oceànica presenten una gran activitat sísmica.
Això normalment es deu al fet que la placa oceànica es situa sota de la continental mitjançant un pla inclinat.
Aquest fenomen es pot deure a la força generada per les roques joves empenyent a les més antigues en una dorsal oceànica. -
El terratrèmol de Valdivia
Va ser un sisme ocorregut un diumenge 22 de maig de 1960. El seu epicentre es va localitzar a les rodalies de Traiguén, i va tenir una magnitud de 9,5 MW, sent el més potent registrat instrumentalment en la història de la humanitat. S'estima que aquesta catàstrofe natural va costar la vida d'entre 1655 i 2000 persones, i va deixar afectats a més de 2 milions de persones. -
Cicle supercontinental de Wilson
Aquest cicle va ser creat per John Tuzo Wilson un geòleg i geofísic nord-americà (1908-1933)
John va ser un dels autors de la formulació final de la tectònica de plaques.
Aquest cicle ens explica que cada 400-500 milions d'anys totes les terres emergides s'enfonsen i formen un supercontinent, aquest supercontinent impedeix la llibreració de la calor interna de manera que és separa i comença el cicle de nou. -
Mort de Arthur Holmes
Arthur va ser un geòleg britànic el qual va ser pioner en la geocronologia i en la datació radiomètrica de materials.
Una de les seves activitats més reconegudes va ser la de donar suport a la teoria de Wegener, i d'aquesta manera va aconseguir darrle una explicació a el motor que movia els continents, les cèl·lules convectives que amb la seva circulació dissipen la calor provinent de la radioactivitat interna.