-
Els germànics no tenen història antiga escrita. Les primeres notícies sobre pobles germànics són mitjançant l'antiga Roma; són esmentats per primer cop el 220 aC; quan els cimbres i teutons van envair territori romà al final del segle II aC, els primers foren considerats celtes i els segons germànics. Juli Cèsar esmenta que, el 72 aC, els sèquans i els arverns van cridar al rei germànic Ariovist per ajudar-los contra els edus
-
A més de la llengua, la religió i altres aspectes culturals, existien molts trets socials i polítics comuns, àmpliament estesos entre tots els pobles germànics.
-
Els diferents pobles germànics es van assentar en diferents zones de l'antic Imperi romà d'Occident, fundant regnes en els quals els germànics van pretendre inicialment segregar-se com una elit social separada de la majoria de la població local. Amb el temps, els més estables d'entre ells (visigots i francs) van aconseguir la fusió de les dues comunitats en els aspectes religiós, legislatiu i social.
-
Sens dubte, el tret més definitori dels germànics és la llengua, ja que el concepte és abans que res etnolingüístic. No obstant això, encara que les llengües germàniques antigues eren properes entre si, els germànics no parlaven la mateixa variant, sinó varietats diferents derivades del protogermànic.
-
La mitologia nòrdica era, en l'essencial, compartida per la totalitat dels pobles germànics, cosa que en va permetre fins i tot la recreació historicista durant el romanticisme. L'estructura en tríada i altres trets comuns a les religions d'altres pobles antics van permetre als estudiosos de la història de les religions (especialment, Georges Dumezil) emparentar les religions germàniques primitives amb altres religions indoeuropees.
-
Les tribus o pobles vivien lliures i independents unes de les altres; el seu respectiu territori era dividit en pagi o districtes militars; cada poble tenia el seu rei elegit entre els nobles en una assemblea en què assistia tot el poble (les persones lliures); el rei era un magistrat en temps de pau, però en temps de guerra es nomenava un cap de guerra al qual es confiava el poder suprem civil i militar; l'assemblea podia, en tot moment, deposar el rei o el cap de guerra.
-
El concepte d'identitat ètnica "germànica" és primerament intuït pel geògraf grec Estrabó, que distingí un grup de bàrbars al nord d'Europa, similar als celtes, però no formant part d'aquests. Posidoni, segons se sap, és el primer a haver fet servir aquest nom, cap a l'any 80 aC, en el seu 30è llibre. Això ho sabem gràcies al quart llibre d'Ateneu, qui cap a l'any 190 va citar Posidoni de la següent manera: "els germani al migdia serveixen carn rostida amb llet i beuen vi sense diluir".
-
Hi ha dificultat a conèixer la seva forma de vida, només disposem de fonts romanes. Tàcit, una de les fonts, no va conèixer els bàrbars, ho explica per relats dels soldats i comerciants. Més directament, tenim coneixement a través de l'arqueologia.
-
Les migracions més nombroses van tenir lloc al segle V, a causa dels canvis polítics del continent i l'augment demogràfic. Els líders de cada grup van esdevenir sovint els nobles del feudalisme i atorgaven protecció a una determinada regió sobre la qual tenien tot el poder. Molts d'ells es van convertir al cristianisme, que va suposar la unió cultural i religiosa d'Europa enfront de la fragmentació política creixent.
