-
A partir de l'any 1.008, la unitat del Califat va començar a esquerdar-se. L'aristocràcia, els alts funcionaris i l'exèrcit, intentaven escapar del control del califa, per convertir-se en màxima autoritat del seu terreny. Al 1.031, Al-Andalus. -
El rei visigot Roderic va ser derrotat pels musulmans a la batalla de Guadalete. Comença la congesta musulmana de la península Ibèrica. -
Acabada la guerra, Al-Andalus es va convertir en província o emirat, que depenia del Califat Omeia de Damasc. La capital es va establir a Còrdova. -
A mitjans del segle VIII, quan els califes de Damasc van ser destronats pels abbàssides de Bagdad, membre de la família Omeia, Abderraman, va fugir a l'Al-Andalus. Va trencar els vincles amb el Califat de Bagdad, es va proclamar emirat independent amb el nom de Abderraman I i va fundar l'Emirat Omeia de Damasc.
-
A inicis del segle X, l'emirat de Còrdova, havia de fer front a molts problemes: rebel·lions internes, atacs de regnes cristians del nord. A l'any 929, es va independitzar de l'autoritat religiosa de Bagdad, es va proclamar califa i va fundar el califat de Còrdova.
El califa tenia un poder absolut: era un jutge suprem, màxima autoritat religiosa, i general dels exèrcits. Per sota hi havia l'Hayib (primer ministre) ajudat pels Visirs (ministres) Tots junts formaven el Divan (govern). -
Territori que va sobreviure a les conquestes cristianes del segle XIII fou el regne de Granada, regnat per reis de la dinastia nassarita. La capital de Granada era un dels centres culturals i comercials més importants d'Europa -
La reacció dels francs davant de l'expansió musulmana no es fa esperar. Ignorant les fronteres primitives del regne visigot de Toledo, penetren a la península Ibèrica en successives onades. El primer rei franc que aconsegueix refermar una frontera estable és Pipino el Breu, que fixa els Pirineus com a barrera natural davant l'avenç àrab. El seu fill, Carlemany, pretén arribar fins a Saragossa i que el riu Ebre es converteixi en frontera (778). -
que eren els visigòtics expulsats.La Marca Hispànica era el territori comprès entre la frontera politicomilitar de l'Imperi carolingi amb al-Àndalus (al sud dels Pirineus), des de finals del segle VIII fins a la seva independència efectiva en diversos regnes i comtats. -
Guifré I de Barcelona,[1] dit el Pilós o el Pelós (ca. 840 - 897), fou comte de Barcelona, comte d'Osona[n 1] i comte de Girona (878 - 897); comte d'Urgell, de la Cerdanya (870 - 897) i també comte de Conflent (896 - 897)