-
Mahoma va néixer a la Meca el 26 d'abril del 570. Es va dedicar al comerç i va continuar el negoci familiar. Gràcies als intercanvis mercantils amb Síria, va aprofundir els seus coneixements sobre les religions judaica i cristiana. El 610 es va sentir cridat per Déu i va considerar que Al·là l’havia escollit com a profeta i missatger per combatre els pagans. Així va començar a predicar una nova religió, l’islamisme, que recull molts elements de les religions hebraica i cristiana.
-
Al començament del segle VII, la plana central era ocupada per beduïns, nòmades ramaders, que vivien agrupats en tribus. Només a la zona litoral del sud-oest era possible l'agricultura.
-
L’any 622, enfrontat als mercaders, va haver de fugir de la Meca amb els seus seguidors i es va refugiar a Medina; aquesta emigració, anomenada hègira, marca l’inici del calendari musulmà o islàmic.
-
Des de Medina, Mahoma va posar en pràctica una de les obligacions dels musulmans: fer la guerra santa contra els infidels per estendre l’islam. Entre els anys 622 i 630 es van produir una sèrie d’enfrontaments militars que culminaren amb la conquesta de la Meca. Poc després, la majoria de les tribus d’Aràbia van acceptar la seva autoritat.
-
Entre el 632 i el 661. Els primers califes (successors) electes afegeixen noves conquestes (632):
- Conquesta i unificació de tota Aràbia.
- Conquerició de l’Imperi Bizantí (Síria, Palestina i Egipte).
- Conquerició de l’Imperi Persa (Mesopotàmia, Pèrsia, Líbia i Armènia). -
Després de la mort de Mahoma al 632, els seus successors (els califes electes) van completar la unificació d'Aràbia i van conquerir Síria, Palestina i Egipte, territoris que pertanyien a l'Imperi Bizantí, i també Mesopotàmia, Pèrsia, Líbia i Armènia (al Caucas).
-
S'estableix l'alcorà el llibre sagrat de l'islam, que segons els musulmans conté la paraula de Déu revelada a Mahoma.
-
Entre el 661 i el 750. Capital a Damasc (Síria).
Expansió pel Nord d’Àfrica i Orient fins al riu Indus i les fronteres de la Xina. Van entrar a la Península Ibérica (711), on van consolidar el seu poder després de ser aturats pels francs més enllà dels Pirineus.
Causes de l'expansió:
La debilitat dels bizantins i els perses, l'èxit de la nova religió i el precepte de la guerra santa, la tolerància envers els costums del pobles dominats i el fet que els musulmans pagaven menys impostos. -
És un territori islàmic independent des del punt de vista polític o que gaudia d’una gran autonomia. L’autoritat de l’emir era només política i militar, ja que el poder religiós estava en mans del califa.
Inicialment, la península Ibèrica, anomenada al-Àndalus, va quedar estructurada com un emirat dependent del califat omeia de Damasc (711-756). Més tard, es va convertir en emirat independent, amb capital a Còrdova (756-929). -
La batalla de Guadalete és una batalla que va tenir lloc del 19 al 26 de juliol de l'any 711 entre els musulmans i els visigots, amb la derrota dels Darrers. Es van enfrontar al riu Guadalete els exèrcits del regne Visigot d'Hispània, comandats pel seu rei don Rodrigo i un exèrcit d'àrabs i berbers al comandament de Tàriq Ibn Ziyad. Com a conseqüència les tropes del Califat van expandir-se i conduïren la invasió musulmana d'Hispània.
-
La batalla de Poitiers va tenir lloc el 10 d'octubre de 732 entre les forces comandades pel líder franc Carles Martell i un exèrcit musulmà a les ordres del valí d'Al-Andalus Abd ar-Rahman ibn Abd Allah al-Gafiqi. Va tenir lloc entre Tours i Poitiers, França.
Durant la batalla, els francs van derrotar a l'exèrcit musulmà i al-Gafiqi va resultar mort. Aquesta batalla va frenar l'expansió musulmana cap al nord des de la península ibèrica. -
Les divisions internes van afavorir la instauració d’una nova dinastia califal, la dels abbàssides, que, des de Bagdad (Iraq), regiren la major part del món islàmic a partir del 750. El poder del califa va augmentar i es va convertir en el cap espiritual dels musulmans.
A mitjans del segle IX es va iniciar la fragmentació de l’imperi abbàssida: la península Ibèrica, el Marroc, Egipte i Tunísia se’n van independitzar. Després, els turcs islamitzats van ocupar Bagdad (1055). -
Va ser un enfrontament militar entre el Califat familia Abbàssida contra els xinesos de la dinastia Tang. Al juliol de 751 dC, les forces de Tang i abbàssides es van reunir a la vall del riu Tales per competir, però els xinesos van guanyar la batalla. La Batalla de Talas va marcar-hi el final de l'expansió occidental del territori de la Dinastia Tang a l'Àsia Central, la qual cosa representa el punt més allunyat de l'expansió territorial cap a l'oest pels Tang.
-
L’etapa de màxima esplendor econòmica, política i cultural d'al-Àndalus, es va donar amb el califat de Còrdova (929-1031), proclamat per Abd-ar-Rahman III. D’aquesta manera, a la independència política s’hi afegia la independencia religiosa.
Durant aquells anys, al-Àndalus va intervenir al nord d’Àfrica dominant el sud del Sàhara i també va hostilitzar els regnes cristians del nord de la Península. -
Arran de la dissolució del califat al 1031, al-Àndalus es va fragmentar en diversos regnes islàmics independents, anomenats taifes. Durant els segles XI i XII van evidenciar una clara inferioritat militar respecte als regnes cristians del nord, per la qual cosa es van veure obligades a pagar tributs anuals o mensuals en concepte de reconeixement del domini territorial, d’indemnitzacions de guerra o de protecció militar.
Més tard, va ser conquerit pels regnes cristians. -
El darrer estat musulmà de la Península va ser el regne nassarita de Granada, que dominava gran part de l’Andalusia oriental i que va perviure fins a l’any 1492 gràcies a la posició estrategica que ocupava, entre la Península i el nord d’Àfrica.
