-
l’Estat andalusí fou un emirat dependent de Damasc, governat per un valí. Entre aquests dos hi havia tensions constants. A Damasc va caure la dinastia dels Omeia i l’únic supervivent, Abd al-Rahman I, va fugir cap a la Península Ibèrica.
-
Per consolidar el poder es va augmentar la recaptació d’imposts, un exèrcit mercenari i uns fidels que ocupaven els càrrecs públics. L’Emirat seguia amb la mateixa religió fins que Abd al-Rahman III va declarar la seva independència religiosa.
-
Fou el període de màxima esplendor. Abd al-Rahman III es proclamà Califa tenint tot el poder polític, jurídic i militar. La seva política es basava en: la centralització fiscal, la reorganització de l’exèrcit mercenari, l’aristocràcia palatina i les relacions diplomàtiques amb Constantinobla.
-
provocaren que al 1031 es descompongués el califat en més de vint-i-cinc regnes de taifes. Les taifes podien ser: àrabs, berbers o eslaves, segons la seva composició ètnica i cultural. La caiguda del califat va beneficiar als regnes cristians del nord, que van conquerir progressivament totes les taifes. Al A la darreria del segle XIII, només sobrevivia el Regne de Granada, que va mantenir la presència islàmica fins a l’any 1492.