-
La transformació econòmica s’explica pel canvi energètic provocat per l’electricitat i el petroli, que van permetre sortir de la falta de fons d’energia competitives i de qualitat. Amb el transformador es va poder transportar l’electricitat, mecanitzant indústries i disminuint els costos de producció. Van abaixar preus i va augmentar la producció. També es va millorar la transmissió de la informació, amb el telèfon i ràdio. -
Les millores dels transports van facilitar l’arribada de productes procedents de fora de la península, provocant una crisi a l’agricultura Espanyola. La dependència agrícola va agreujar la crisi, i per això, en vista dels beneficis i baixades de preus, es va decidir ampliar les mesures proteccionistes amb aranzels, que pujaven els preus de productes importats. A aquesta crisi s’hi va afegir la fil·loxera, que afectava la vinya, arribant a destruir fins a un terç de la seva producció.
-
Els béns de consum van quedar-se per davant dels d’equipament. El sector tèxtil va començar a perdre pes, així com la indústria alimentària. La química es va consolidar amb la producció de fertilitzants, medicaments, pintures i explosius.
La siderúrgia va créixer gràcies a l’exportació de ferro i la producció d’acer, que eren usats en àmies inversions. Amb l’electricitat, van sorgir empreses elèctriques, com La Canadenca. La construcció també va agafar embranzida amb el ciment. -
Hi havia un desequilibri en la distribució d'indústria i, amb ella, de renda. Amb les zones més industrialitzades amb renda més alta i les menys industrialitzades amb menor. Aquest fet evidencia un model industrial molt concret i desequilibrat. Hi havia encara molta terra dedicada a l’agricultura. -
El desastre del 98, amb la pèrdua de Cuba, va afectar principalment l’exportació de cereals i productes tèxtils, així com a una petita indústria manufacturera i va inferir en la compra de sucre i tabac. Es va implantar una política que tenia així un control de pressupostos de l’Estat. La repartició de capitals de Cuba va facilitar la creació de bancs i empreses modernes. Des del control de l’emissió de bitllets es va poder controlar la inflació, estabilitzant la pesseta.
-
Hi va haver molta immigració exterior que es dirigia cap a Amèrica del sud. Les causes van ser:
Augment de la població
Repartiment territorial de l’economia desigual
Millora de comunicacions marítimes: major velocitat i més econòmic
L'onada migratòria es va frenar el 1914 amb la 1a GM -
El 1900 Espanya estava enrederida socialment i econòmicament. Però al 1r terç del s. XX hi va haver una transició demogràfica que ja havia començat a Catalunya.
-
Els canvis demogràfics van ser paral·lels a l’increment de la industrialització.
La taxa de mortalitat: va disminuir un 28, 9% el 1900 i un 21,3% el 1930. Això va ser gràcies a la millora de l’alimentació, sanitat, higiene i conduccions d’aigua. La mortalitat infantil també va disminuir i l’esperança de vida va passar dels 35 als 50 anys.
La taxa de natalitat: va disminuir del 33,8 al 30,3%. Va iniciar-se el 1910 i va coincidir amb la planificació familiar.
La població va créixer. -
Van venir després dels exteriors. Entre el 1900 i el 1931, la població agrícola es va reduir el 20%. Ciutats com Madrid, Barcelona o Bilbao van convertir-se en les destinacions de l’emigració procedent de Castella, Múrcia, Aragó i Andalusia.
Catalunya va ser la receptora immigrant més gran, que s’adreçava sobretot a Barcelona. -
Madrid i Barcelona van arribar al milió d’habitants, altres ciutats com Bilbao van duplicar-se i Saragossa va augmentar en un 65%.
Aquesta migració va modificar les distribucions geogràfiques de les ciutats: més gent a la costa i menys a l’interior. L’augment de la indústria i la mineria també va portar al creixement de la població, com és el cas de Barcelona o Astúries. La majoria de la població seguia vivint en ciutats normals-petites. Espanya era un país desigual i escassament poblat. -
El 1900 la majoria de la població activa d’Espanya es dedicava a l’agricultura i a la pesca. Aquesta agricultura estava dividida entre el dinamisme de l’agricultura mediterrània i l’endarreriment i immobilisme de l’agricultura cerealista, que era la principal activitat de l’agrícola interior. Els cereals eren el 50% del valor de la producció agrícola. Predominava a Andalusia, Extremadura i la Meseta. L’escassa productivitat obligava a mantenir els preus alts i a frenar la importació del blat. -
El principal problema era la desigualtat del repartiment i distribució de la propietat de la terra. Tant a zones de latifundi, on la gent només treballava ocasionalment creant un baix nivell de vida, com les de minifundi, dificultaven la introducció de noves tècniques per incrementar la productivitat generar beneficis que poguessin reinvertir el sector industrial. La mala qualitat de la terra permetia una economia de subsistència, incapaç de modernitzar el camp o industrialitzar la zona. -
L’Estat es va centrar a fer camins, carreteres i en fer una millor xarxa ferroviària electrificada. La xarxa telegràfica es va duplicar, així com la telefonia, causa de l’empresa pública de telefonia. Les inversions van fer pujar la despesa pública i va abaixar el dèficit d’Hisenda. Aquestes infraestructures van fer créixer el sector privat.
-
La crisi es va superar gràcies a la política proteccionista, l’augment de la superfície conreada i l’especialització de conreus, que va incrementar la producció de carn i llet que seria destinada a la població urbana. L’ús de fertilitzants químics, la mecanització i el conreu de regadiu van augmentar la producció i la promoció de l'extensió del regadiu durant la dictadura de Primo de Rivera.
-
A inicis del s. XX, hi va haver una modernització social i econòmica a Espanya, que va tenir efectes limitants i presentava grans desigualtats. No es van fer les reformes necessàries, es va impulsar una política proteccionista, limitant la possibilitat de desenvolupament en altres sectors econòmics. Així, a les zones rurals hi havia jornalers i pagesos pobres amb vides tradicionals, mentre que a la ciutat trobàvem tot el contrari.
-
En les zones urbanes, hi havia més grups socials lluitant per modernitzar els hàbits socials. Hi va haver un augment de les classes mitjanes, que era un grup força heterogeni i buscava la modernització d’Espanya que la Restauració havia frenat. Els obrers eren la major part de la població urbana per la industrialització i urbanització d’aquestes zones.
-
L’agricultura catalana era diferent de l'espanyola donats els canvis que ja s’havien fet.
La mort de la vinya va fer que rabassaires haguessin de canviar els pactes de rabassa morta. Pasada la cisi, es va pujar la productivitat i reduir la població que s’hi dedicava. Es va mecanitzar el camp i es van introduir noves tècniques. Es van especialitzar en diferents productes depenent de la zona. El sector ramader i el de l’arròs va augmentar, així com la producció d’oli o fruits secs. -
La limitació de la lliure competència exterior i interior va pressionar als governs perquè adoptessin mesures proteccionistes per evitar la competència exterior i va sol·licitar l’augment de l’intervencionisme per tal de reduir el risc econòmic de les empreses privades. L’intervencionisme es va dur a terme concedint ajudes a les empreses per estimular la inversió privada.
-
El desenvolupament de les ciutats va comportar la imposició de nous valors socials i de noves formes d’oci i sociabilitat. L’alfabetització va incrementar la demanda de l’oci cultural, que afavoria a una opinió pública independent. Es va difondre un nou associacionisme cívic. La difusió d’aquestes noves formes de vida va contribuir a la formació de nous mitjans de transport, com els ferrocarrils metropolitans o els autobusos.
-
Al primer terç del s. XX hi va haver la segona revolució industrial. Els treballadors van augmentar, per la urbanització i les noves tecnologies. El tèxtil va disminuir, però les indústries bàsiques van augmentar. La química, metal·lúrgia i electricitat van ser les que més van pujar en la nova indústria. Estava sobretot a Barcelona, però la capacitat financera no corresponia a la indústria. La banca estava en decadència i depenia de la madrilenya o la basca.
-
Barcelona va tenir una transformació urbana. La ciutat era una metròpoli i les seves dimensions van augmentar per l’agregació de municipis. L’espai urbà es va densificar amb habitatges nous fets per cada classe.
Els transports i comunicacions van convertir-se en un problema més gran. Així doncs, es van obrir grans vies, com la Via Laietana; es va construir el metro i el ferrocarril de Sarrià i es van emprendre obres d’urbanització d’espais com Montjuïc o el Tibidabo. -
Espanya va exportar productes tèxtils, metalls, manufacturats, cuirs i altres i va disminuir l’exportació agrícola tradicional i alguns minerals, donades les dificultats en el transport. Aquestes importacions es van reduir al final de la guerra, tot i que el cost es va mantenir estable causa de l’encariment exterior. Els sectors més beneficiats van ser els tèxtils i els metal·lúrgics. El fi de la guerra va provocar una forta crisi que va començar el 1919 i es va allargar fins al 1924. -
El 1923 a Espanya la situació econòmica continuava amb la crisi de la 1a GM, però de seguida es van viure els feliços anys 20, i per això, fins al 29, la dictadura va veure’s com una etapa de prosperitat econòmica, d’expansió industrial i d’estabilitat. Es va seguir una política nacionalista que combinava l’intervencionisme amb el desenvolupament industrial. L’Estat va fomentar grans obres públiques i va invertir en la indústria pensant com ara la siderometal·lúrgica. -
El 29 l’endeutament era set cops superior al del 24, representant una càrrega pel règim república que es va instaurar el 1931. La dictadura tampoc va fer la reforma agrària que era tan necessària ni la modificació de l’estructura de la propietat rural.