-
Les diferències entre les vestidures femenines i masculines (tant d'adults com infantils) seran mínimes
-
La caída del Imperio Romano de Occidente se considera como el comienzo de la Edad Media. El último emperador romano fue Julius Nepos, que fue nominado por el emperador oriental Zeno. La rebelión de Nepo destronó a Julius Nepos y declaró a su propio hijo, Romulus Augustus, como el nuevo emperador del Imperio Romano de Occidente. Sin embargo, Odoacar invadió Italia y derrotó a Orestes y depuso a Romulus Augustus el 4 de septiembre de 476.
-
Justinià volia recuperar l’esplendor de l’imperi romà a nivell territorial, i també polític, religiós, i cultural. Ajudat de dos generals importants com foren Narsès i Belisari, aconseguí nombroses conquestes que portaren els límits del territori des d’Hispània fins a Egipte i la Península d’Anatòlia.
Conquestes:
Nord d’Àfrica als vàndals el 535 d.C.
Península Itàlica als ostrogots el 555 d.C.
Sud de la Península ibèrica alsostrogots -
Hi ha un predomini dels vestits folgats, de tall senzillíssim, uniforme i impersonal. El vestit europeu va ser, fins a finals del segle XIV, una derivació de la túnica, la toga i el mantell romans
-
El pellote era una mena de vestit llarg i abrigat ja que es folrava habitualment amb pell de conill. Els caps eren adornats amb barrets cilíndrics o birrets.
-
Per a la guerra usaven cotes de malla, sobre túniques de llana, armadures, escuts i elms de ferro, ja que les lluites eren cos a cos, i cinturons per sostenir les espases.
-
Pel que fa a les dones, es va fer comú l'ús de faldilles de forma quadrada, amb un forat a la cintura i quatre becs a l'extrem inferior. Predominaven les línies rectes i les mànigues ajustades. Cobrien els seus caps amb còfies o tocats, subjectes amb cintes que es lligaven sota la barbeta. Es protegien del fred amb mantes o capes. També igual que els homes, usaven pellotes. No usaven calces ja que les cames no es cobrien.
-
Els religiosos, de gran influència en el món medieval cristià també compten amb robes típiques, moltes de les característiques encara subsisteixen avui en dia. Per a les grans ocasions, els bisbes usaven la mitra, o toca alta i punxeguda, el bàcul pastoral (bastó), la capa, i la dalmàtica, túnica oberta pels costats, moltes vegades finament adornada, amb fils d'or i plata.
-
tots dos sexes usaven una mena de sabatilles obertes fabricades amb cuir, de cabra per les classes més adinerades, o de vaca per al comú de la població. De vegades, els homes portaven botes.
-
Les calces eren vestidures per a les cames que arriben fins a la cintura, una de les novetats introduïdes pels germans. Sant Isidoro parla de bracae, femoralia i trubucos, peça semblant al pantaló actual que, ben lligada al turmell o bé solta, apareix ja, com vestit propi dels bàrbars, en alguns relleus romans. Pel que fa al pentinat, el pèl llarg va ser el més usat pels homes
-
Entre els anys 711 i 716, els musulmans s'apoderaren de la península Ibèrica, a excepció de les zones muntanyoses càntabres i pirinenques. Aquesta conquesta, encara que va tenir alguns moments puntuals de violència, fou una entrada pacífica i sense gaire resistències.
-
Una de les més comunes va ser la túnica amb mànigues,els visigots portaven sobre la túnica un cíngol o cinturó amb sivella gruixuda, el vestit visigot incorporava altres ornaments com braçalets, collarets i fíbules per sostenir la túnica, elaborats en or, plata o bronze i amb incrustacions de pedreria, esmalt i repujat.
-
Luis el Piadoso fue declarado el sucesor, que gobernó como el Emperador de los Romanos. Sin embargo, después de su muerte, el Imperio Carolingio se enfrentó a una guerra civil debido a la lucha interna entre los tres hijos supervivientes de Luis el Piadoso que lucharon por la emperatriz. Por último, el imperio carolingio se dividió en tres partes en agosto de 843 d.C a través del Tratado de Verdún, que puso fin a una guerra civil de tres años de duración.
-
La indumentària dels regnes cristians de la Península Ibèrica va rebre la influència de l'Espanya musulmana, model a imitar pel luxe dels seus teixits de seda. La camisa, la túnica, el mantell i les vestidures per cobrir les cames són els elements bàsics de la indumentària mossàrab. Quant a les vestidures per cobrir les cames, en les miniatures sol aparèixer una mena de pantalons bombatxos recollit al turmell.
-
La indumentària europea va gaudir de major homogeneïtat, contribuint a això en gran mesura, els pelegrinatges i les croades, acusant certes influències bizantines. Les dames occidentals van adoptar el vel mahometà, o al menys un tocat o griñon que ocultava la part inferior de la cara.Van començar a ajustar les túniques a la figura mitjançant botons als costats, deixant així la part superior del vestit ajustada sobre el bust. Les mànigues es fan fer llargues i molt amples a l’alçada del canell.
-
El vestit romànic es va caracteritzar també per ser molt menys variat que el de segles anteriors. Bàsicament consistia, en el cas de les classes altes de la societat, en la superposició de dues túniques, el brial (salla de rica tela brodada i tenyida) i el pellizón.
-
El brial era una túnica molt llarga amb mànigues estretes (salla). Com peça luxosa, el brial es confeccionava amb rics teixits com el sendal, que era una seda molt fina, o el xamet o ciclatón, que incloïa aplicacions d'or.
-
El pellizón o pellicia, es portava sobre el brial. Era una mica més curt que aquest i tenia les mànigues més amples.
-
El vestit més usat per la majoria de la població era la salla, també coneguda com aljuba. Les salles masculines no sobrepassaven, en general, el genoll mentre que les femenines arribaven fins als peus. En ambdós casos estaven cenyides a la cintura per un cinturó.
Sobre la salla podia col·locar una altra peça anomenada pellote, de semblant forma però oberta pels costats i sense mànigues (forma d'armilla). -
L'ús de les calces, braies, hoses o chausses es generalitza en època romànica es tallaven amb la forma de la cama i es feien amb teixits de lli o llana
-
Els homes solien portar el cap descobert. El pèl es podia pentinar en melena curta o llarga i el serrell era molt usual des de la segona meitat del segle XII. Era freqüent la barba.
-
La indumentària femenina en època romànica, gonella o pellizón eren peces pròpies dels més alts testaments, sent més llarg el brial femení que el masculí, ja que ocultava els peus. Els mantells sempre eren tancats i de longitud mitjana. Podien cobrir també el cap, deixant al descobert únicament la cara, per influència bizantina. També d'origen bizantí va ser el tocat femení més comú d'aquest període: independent del mantell podia baixar fins al pit, cobrint el cap, el coll i les espatlles
-
Es tracta d'unes sabates d'ampla sola de suro i sense taló.
-
A la segona meitat del segle XIV els vestits tant de l'home com de la dona, van adquirir noves formes, el gipon també anomenat jubon o doublet, estava ara embuatat per davant per tal d'eixamplar el tòrax i es portava molt més curt; tan curt que els moralistes de l'època e van denunciar coma a indecent. Es portava ajustat, amb botons que baixaven per tot el davant, i amb un cinturó a l'alçada dels malucs.
-
Les classes altes portaven a sobre una peça amb el nom de cote-hardie o cotardia. Aquesta venia a ser la túnica anterior del període anterior, però ara era de coll cap a baix, ajustada i botonada fins avall. Les mànigues eren ajustades fins al colze on s'acampanaven, arribant fins i tot al genoll o més avall.
-
Una peça característica dels segles XIV i XV va ser la hopalanda, coneguda més endavant com a gown. S'ajustava a la forma dels muscles, i queia solta, cenyida a la cintura amb un cinturó, de longitud variable. Les mànigues eren extremadament amples, i el coll alt a vegades pujava fins i tot a les orelles.
-
Les dones anaven vestides de manera menys extravagant que els homes. La peça més important del seu vestuari era la túnica o gown, ajustada a la cintura i desprès acampanada i amb plecs. Les mànigues tan ajustades que s'havien de botonar per baix, i molt llargues. A sobre la cotardia, pareguda a la dels homes. Les mànigues exagerades obertes a vegades fins al terra.
-
També ara sorgeix el decolletage o escot: al suprimir la part superior dels vestits per mostrar el bust. També ara desapareix el vel, que a partir d'ara sol utilitzaran monges i vídues.
-
-
Al seu lloc apareixen una sèrie de tocats, que cada vegada es van anar fent més complicats i fantàstics fins a finals del segle XV.
