-
batalla que marca el principi de la conquesta musulmana de la península ibèrica.
-
-
l moro Muza y Tariq ibn Ziyad, requeridos por el califa al-Walid, marcharon a Damasco llevándose un cuantioso botín y gran número de prisioneros, Abd al-Aziz se convirtió en el nuevo gobernador (emir) de los territorios ibéricos.
-
entre els astures que poblaven les zones muntanyenques d'Astúries; i les tropes d'al-Àndalus, que van resultar derrotades
-
entre les forces comandades pel líder franc Carlos Martel i un exèrcit musulmà
-
Després de la victòria, Abderraman, es va proclamar emir independent d'al-Àndalus a Archidona el 16 de març i els abàsides de Bagdad van perdre aquest territori
-
-
Abderramán I va fer construir una mesquita amb la intenció de reafirmar la seva independència del poder abasí, amb el qual mantenia encara un vincle religiós
-
La seva designació com a emir va provocar la revolta dels seus germans Sulayman, valí de Toledo, i Abd Al-lah, els quals es negaven a reconèixer-lo, i als qui va vèncer, amb l'ajuda del muladí Musa ibn Fortún.2 Excepte aquesta revolta inicial, el seu regnat es va caracteritzar per una relativa pau interior. Alguns moviments d'agitació iemenita
-
Alhakén II, al-Hakam II o Alhaquèn II (en àrab, الحكم بن عبد الرحمن, al-Ḥakam ibn ʿAbd ar-Raḥmān (Al-Hákam fill d'Abderramán); Còrdova, 15 de gener, 13 de gener. de 976) segon califa omeia de Còrdova, des del 16 d'octubre de 961 fins a la seva mort. Durant el seu regnat un dels més pacífics i pròspers de la dinastia a la península es va ampliar la mesquita de Còrdova, ciutat que va aconseguir el seu apogeu del període califal. És reconegut com un gran bibliògraf i un governant de gran cultura.
-
bū l-Mutarraf 'Abd ar-Rahmān ibn al-Hakam (en àrab: أبو المطرف عبد الرحمن بن الحكم), més conegut com Abderramán II (Toledo, octubre-novembre de 2992 i successor d'Alhakén I, va ser el quart emir omeia de Còrdova des del 25 de maig de 822 fins a la seva mort.
-
Al principi es deien les illes orientals de al andalus
-
L'any 929 Abderraman III es va proclamar califa d'al-Andalus, cap polític i religiós de l'estat més poderós de la península Ibèrica.
-
-
Medina Azahara, castellanització del nom en àrab, مدينة الزهراء Madīnat al-Zahrā («la ciutat brillant»),2 va ser una ciutat palatina o àulica que va fer edificar al segle x el primer califa de Còrdova, Abderraman III, a uns 8 km als afores de Còrdova en direcció nord-oest, als peus de Sierra Morena.
-
Alhakén II, al-Hakam II o Alhaquén II segon califa omeia de Còrdova, des del 16 d'octubre de 961 fins a la seva mort. Durant el seu regnat —un dels més pacífics i pròspers de la dinastia a la península— es va ampliar la mesquita de Còrdova, ciutat que va aconseguir el seu apogeu del període califal.
-
Abû l-Walîd Hishâm ibn al-Hakam, més conegut com Hisham II o Hixem II, va ser el tercer califa omeia de Còrdova entre 976 i 1009 i novament entre 1010 i 1013, amb el sobrenom d'al-Mu'ayyad bi-llah, és a dir, qui rep l'assistència victoriosa de Déu.
-
Un 10 de juny de l'any 997, en una jornada com la d'avui, el cabdill musulmà va arrasar la ciutat i es va emportar un quantiós botí econòmic i humà a Còrdova.
-
El seu lloc va sorgir un mosaic de petits regnes, anomenats de taifes (expressió que significa “bàndols”)
-
-
En aquests casos, l’impuls va venir des del nord d’Àfrica, amb les invasions dels almoràvits
-
Havien constituït uns anys abans al Magrib un nou imperi, també format per berbers
-
També en aquest període es van construir alguns edificis emblemàtics de l’Espanya musulmana
-
l’aclaparadora derrota soferta davant els cristians en la batalla de Navas de Tolosa (1212). L’enfonsament de l’imperi almohade va dur de nou a la fitna.
-
El regne de Granada es va convertir en l’últim territori musulmà a la península Ibèrica
-
-
L'origen d'aquest fantàstic monument Natzarí, una de les obres mestres més grans de l'art islàmic a tot el món, es remunta a una senzilla fortalesa erigida al segle IX, anomenada 'AlHamra', "la Roja", pel color de la terra que s'havia emprat en la construcció.
-
A més, la història de Granada va estar marcada per les lluites internes entre la dinastia nassarita i altres famílies nobles, com la dels Abenserraigs. Els enfrontaments interns van afeblir el regne i van acabar facilitant la conquesta cristiana, duta a terme pels Reis Catòlics.