-
A la mort de Mahoma (632) va fer que la major part de la península Aràbiga adoptés l'islam.
Els musulmans van aprofitar la feblesa dels imperis veïns per dur a terme una expansió militar: Al segle VII es van enfrontar amb l'Imperi bizantí (conquesta de Síria i Egipte) i van aconseguir dominar una part de l'Imperi persa. Al llarg del segle VIII van arribar al riu Indus i van assetjar Constantinoble dues vegades, tot i que no van poder conquerir-la. -
La dinastia omeia va assolir el poder. Va instal·lar la capital a Damasc i va protagonitzar una gran expansió que va conquerir la península Ibèrica i altres territoris.
La dinastia abbàssida va derrotar els omeies i va traslladar la capital a Bagdad.
Mentres ,l'Al-Andalus, Egipte i el Marroc es van separar i es van declarar políticament independents de Bagdad.
L'Imperi va quedar en mans dels turcs, que el 1453 van conquerir Constantinoble, un fet que es considera la fi de l'edat mitjana. -
Mahoma va ser el fundador de l'islam.
Va morir per una malaltia a la ciutat de Medina a l'edat de seixanta-tres anys. La seva mort va afectar molt la história de l' Islam i això va fer la expansió de l'islam. -
Al començament del segle VIII, la monarquia visigoda que governava Hispània es trobava sumida en una profunda crisi. D'una banda, l'empobriment general de l'economia havia provocat el descontentament de la població. De l'altra, es va desencadenar una guerra entre els partidaris de la monarquia hereditària, que donaven suport a Àkhila, fill del rei Vítiza, i els defensors de la monarquia electiva, que van escollir Roderic com a rei.
-
L’any 711 els visigots van ser derrotats per un exercit de berbers a la batalla de Guadalete, on va morir el rei Roderic.
Els exèrcits musulmans, que no devien superar els 25000 homes, amb Tariq i Musa al capdavant, van ocupar tot el sud de la Península i van prendre Toledo, la capital del regne visigot. -
Un cop acabada la conquesta militar, Al-Andalus es va convertir en una província o emirat que depenia del Califat Omeia de Damasc. La capital es va establir a la ciutat de Còrdova i es va nomenar un valí per governar l'emirat. El poder dels emirs al nord del Sistema Central era escàs i es limitava al manteniment d'algunes guarnicions militars.
-
Quan els califes de Damasc van ser destronats pels abbàssides de Bagdad,l'últim membre de la família Omeia,el príncep Abderraman,va fugir de la seva ciutat i es va establir a Al-Andalus.
Va trencar els vincles amb el Califat de Bagdad,es va proclamar emir independent amb el nom d'Abderraman I va fundar l'Emirat Omeia de Còrdova.
Això va comportar el trencament de la unitat política de l'Imperi islàmic,tot i que l'Estat d'Al-Andalus es va mantenir sota l'autoritat religiosa del califa de Bagdad. -
Al principi del segle X, l'Emirat de Còrdova havia de fer front a molts problemes: rebel·lions internes, atacs dels regnes cristians del nord (Lleó, Navarra, Castella) i amenaces al comerç marítim des del nord d'Àfrica.
L'emir Abderraman III va voler imposar la seva autoritat sobre les diferents famílies musulmanes que rivalitzaven pel poder. Amb aquesta intenció, l'any 929 es va independitzar de l'autoritat religiosa de Bagdad, es va proclamar califa i va fundar el Califat de Còrdova. -
A partir de l'any 1008, la unitat del Califat va començar a esquerdar-se. L'aristocràcia, els alts funcionaris i l'exèrcit pugnaven per escapar del control del califa i convertir-se en la màxima autoritat al seu territori. L'any 1031 Al-Andalus es va dividir en més de 25 regnes independents, anomenats taifes.
-
L'únic territori que va sobreviure a les grans conquestes cristianes del segle XIII fou el regne de Granada, governat per sultans o reis de la dinastia nassarita.
El regne posseïa un extens territori, una gran façana marítima, importants ports comercials i una rica agricultura. La capital, Granada, era un dels centres culturals i comercials més importants d'Europa.
