-
L’educació ambiental va sorgir durant la dècada dels anys 1960, com a resposta a la creixent preocupació mundial per la degradació del medi ambient causada pel desenvolupament industrial, la contaminació i l’explotació desmesurada dels recursos naturals. Les primeres alertes científiques i socials sobre l’impacte ambiental van fer evident la necessitat de formar i sensibilitzar la població per entendre i protegir el planeta.
-
L’any 1968, la UNESCO va encarregar un estudi en escoles de diferents països, considerat el primer pas formal cap a la incorporació de l’educació ambiental dins del sistema educatiu.
-
El 1972, a la Conferència de les Nacions Unides sobre el Medi Humà, celebrada a Estocolm, es va utilitzar per primera vegada el terme educació ambiental, reconeixent la seva importància com a eina fonamental per canviar actituds i comportaments en relació amb el medi.
-
Posteriorment, el 1975, la Carta de Belgrado va definir els objectius, principis i metes de l’educació ambiental, establint que aquesta havia de promoure una nova ètica global basada en el respecte a la natura. D’aquest document va sorgir la data que avui es coneix com el Dia Mundial de l’Educació Ambiental (26 de gener).
-
Dos anys més tard, el 1977, la Conferència de Tbilisi, convocada per la UNESCO i el PNUMA (Programa de Nacions Unides per al Medi Ambient), va marcar una fita decisiva. En aquesta trobada es van definir les estratègies internacionals per desenvolupar programes d’educació ambiental i es van establir les seves bases pedagògiques: interdisciplinarietat, participació, acció i valors.
-
Durant les dècades següents, l’interès per aquest camp va continuar creixent. El Congrés de Moscou (1987) i la Declaració de Talloires (1991) van reforçar el compromís de les institucions educatives, especialment universitats, per integrar la sostenibilitat en els seus plans d’estudi.
-
Aquest primer congrés va ser un punt de trobada fonamental per a països de parla hispana i portuguesa amb l’objectiu de compartir experiències i estratègies educatives sobre el medi ambient.
D’aquest congrés en van sortir propostes per crear xarxes de col·laboració entre educadors, institucions i governs iberoamericans, i va marcar l’inici d’una cooperació regional continuada en aquest camp. -
La “Cumbre de la Tierra” celebrada a Rio de Janeiro el 1992 va suposar un punt d’inflexió: va consolidar la relació entre educació ambiental i desenvolupament sostenible, destacant la necessitat d’integrar els aspectes socials, econòmics i culturals dins de la protecció del medi ambient.
-
Aquesta declaració va representar un pas endavant respecte a Tbilisi, ampliant la visió de l’educació ambiental cap a una educació per al desenvolupament sostenible.
Va insistir que la crisi ambiental està profundament lligada a problemes socials, econòmics i culturals, i que, per tant, l’educació ha d’abordar tots aquests aspectes de manera integrada. -
El segon congrés va posar èmfasi a avaluar els avenços aconseguits des del primer i en enfortir la formació d’educadors ambientals. Es va parlar especialment de la necessitat de passar de la teoria a l’acció, integrant programes d’educació ambiental dins de les polítiques públiques, l’ensenyament formal i els projectes comunitaris.
També es va remarcar la importància de treballar amb les comunitats locals i indígenes, reconeixent els seus sabers tradicionals com a part essencial.. -
Aquest congrés va aprofundir en el paper de l’educació ambiental en la transformació social i econòmica dels països de la regió. Es va destacar la necessitat de crear ciutadania ambiental, és a dir, persones crítiques, responsables i actives en la defensa del medi ambient.
A més, es van establir estratègies de cooperació entre governs, ONG i institucions educatives. -
Actualment, la tasca de l’educació ambiental s’emmarca dins de l’Agenda 2030 i els seus Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), especialment l’ODS 4.7, que promou una educació orientada a la sostenibilitat, la igualtat, el respecte i la participació ciutadana.