-
La primera avantguarda, la més breu però la més intensa. El Fauvisme sorgeix com una reacció contra l'Impressionisme, el color s'independitza dels objectes i els artistes ja no volen ser fidels a la realitat, volen fer-la seva amb contrastos forts, i violència cromàtica. -
L’Expressionisme apareix simultani al Fauvisme i al Cubisme a França i al Fauvisme a Itàlia. És un moviment conscient del desig de comunicar, on els missatges van més enllà del pur aspecte plàstic, abordant temes socials, polítics i estètics. Busca transmetre idees i emocions per davant de crear bellesa buida. De manera que les figures es distorsionen i es retorcen per expressar les emocions i idees dels artistes, i la bellesa tradicional deixa pas a la força del missatge. -
El Cubisme trenca amb la representació tradicional i busca mostrar els objectes des de múltiples punts de vista al mateix temps. Les formes es fragmenten en figures geomètriques i els colors es mantenen neutres, mentre la perspectiva i la profunditat desapareixen. Amb el Cubisme Analític els objectes es descomponen en plans, i amb el Cubisme Sintètic es reuneixen novament mitjançant collage, reduint la realitat a les seves essències i creant un art que apunta cap a l’abstracció. -
El Futurisme s’inicia amb el manifest de Marinetti i s’expandeix fins a la mort de Boccioni el 1916, el seu principal impulsor. Milà es converteix en la capital del moviment, tot i que amb l’aparició del cinema perd força. El futurisme posa l’accent en el dinamisme com a expressió de la voràgine de la vida moderna, i una de les seves principals característiques és la repetició de formes per representar el moviment i la velocitat de la societat contemporània. -
El Dadaisme és anti-tot: anti-art, anti-literatura, anti-estil, anti-normes. Expressa un menyspreu radical per la guerra i la societat que la permet; la destrucció és la seva eina i, alhora, la seva creació. Els artistes utilitzen materials quotidians i descartats per demostrar que el caos, l’atzar i la imperfecció són bellesa, com la vida mateixa. És un moviment carregat de crítica i provocació, amb passió i rebel·lia, que qüestiona tot allò establert. -
Sorgeix a Alemanya després de la Primera Guerra Mundial com a reacció contra l’idealisme i l’expressivitat de l’Expressionisme. La seva intenció és representar la realitat amb clarividència, detall i un to desproveït d’idealitzacions, exposant les tensions socials, polítiques i econòmiques de l’època. L’esperit de la Nova Objectivitat és realista, crític i compromès, reflectint la veritat nua d’una Alemanya marcada per la postguerra i la inestabilitat política. -
Al llarg de les avantguardes, l’abstracció adquireix un paper central: en el Fauvisme la forma es redueix al color, en el Cubisme es geometritza, en l’Expressionisme es distorsiona, en el Futurisme vibra i en el Surrealisme es desvincula de la realitat. El Constructivisme porta aquesta idea més lluny, introduint l’abstracció i la forma pura com a objectiu principal, establint-se com al cim de l'abstracció. -
El Surrealisme neix amb el primer manifest d’André Breton el 1924, amb l’objectiu de plasmar els somnis, el subconscient i les fantasies com a via per comprendre la profunditat de l’ésser humà. Els artistes es deixen anar, sense que la ment exerceixi cap control, i creen imatges on abunden símbols, metamorfosis, fragments anatòmics aïllats, màquines fantàstiques i perspectives impossibles. Buscant trencar amb la raó per mostrar la llibertat absoluta de la imaginació. -
El Minimalisme emergeix als anys 1960 com a reacció contra l’expressivitat emocional de l’Expressionisme Abstracte. La seva intenció és reduir l’art a l’essencial, eliminant tot ornament i narrativa, centrant-se en formes pures, línies i espais. L’essència del moviment és la simplicitat, l’equilibri i la presència de l’objecte com a entitat autònoma. Busca quietud, ordre i reflexió, convidant l’espectador a experimentar l’art directament, sense interrupcions ni interpretacions imposades. -
El Pop Art s’inicia a finals dels anys 50 a Anglaterra i es consolida durant els 60 als Estats Units, estenent-se fins als 80. El moviment expressa una crítica social a la societat de consum, marcada per l’auge del capitalisme i la compra massiva. Utilitza imatges populars, transformant-les en art amb una nova estètica. -
La Performance és una acció artística en què l’artista utilitza el cos, el temps, l’espai i la participació de l’espectador com a mitjans d’expressió. Pot ser en viu, espontània o documentada, i sovint esdevé un acte efímer i provocador. Els seus orígens es remunten al Cabaret Voltaire del moviment Dadà, on ja es trencaven les fronteres entre art i vida. -
L’Art Conceptual neix als anys 60 i posa sobra la taula que el més important a l'art no hauria de ser la bellesa sinó el concepte de transfons i la reflexió intel·lectual i sentimental que produeix. Inspirat en l’esperit del Dadaisme i en peces com l’urinari de la Baronessa (atribuit a Duchamp), el moviment qüestiona què és realment l’art i desafia els seus límits. L’esperit conceptual és crític, racional i provocador, situant el pensament com a vertadera matèria artística. -
El món torna a mirar la realitat, però amb una precisió fotogràfica que frega la il·lusió. L'Hiperrealisme captura escenes quotidianes amb una exactitud obsessiva. No obstant això, darrere d’aquesta perfecció, hi ha una crítica a la fredor i la superficialitat de la societat moderna. -
L'art feminista neix a partir dels anys 1970 com una reacció a la invisibilització de les dones dins de la història de l’art i com a expressió de crítica social i política. La seva intenció és reivindicar la identitat femenina, el cos, els rols socials i la igualtat. Les obres busquen capturar l’essència de l’experiència femenina i qüestionar les estructures patriarcals, combinant creativitat i activisme. i Reivindicant que la dona també pot ser creadora i narradora de la història de l'art. -
Després de dècades de recerca d’un llenguatge pur i universal, l’art postmodern trenca amb les regles i abraça la barreja, la ironia i la llibertat total. No hi ha un únic estil, sinó una actitud. La desconfiança davant la “veritat” i el rebuig dels grans relats moderns. Els artistes juguen amb referències, combinen passat i present, alta cultura i cultura popular. L’obra ja no busca una bellesa absoluta, sinó provocar, fer pensar i fer-se un indret al món.