-
Presocràtics / Constitueix l'inici de la Filosofia
-
La seva principal teoria és: "l'ésser humà és únic, immutable i etern, i el canvi és una il·lusió", ell deia que el que percebem com a canvi o moviment és només l'engany dels sentits. Per això, ell nega el canvi i diu que només existeix un únic ésser. -
Va ser el primer filòsof que es va preguntar l'origen del món. La seva teoria filosòfica era que "tot prové de l'aigua", és a dir, l'aigua és el principi de tot, els grecs li deien "arjé". No es conserven els seus escrits de cap de les seves teories, però, els filòsofs com Aristòtil van transmetre les seves idees. -
La teoria principal d'Heràclit era que creia en un món en canvi constant. Segons ell, totes les coses es mouen, flueixen (Panta rei), estan en una constant transformació. Ho comparava amb un riu: "no ens podem banyar dues vegades en el mateix riu, ja que canvia constantment i no és el mateix". -
Sofistes: Protàgores i Gòrgies; Plató, Aristòtil i Hel·lenisme: Epicur i Séneca.
-
La principal teoria de Sòcrates era donar l'importancia al saber i coneixement deia que era clau per a una vida bona, i es troben a través de l’autoexamen i el diàleg constant. "Només sé que no sé res" pero ho vull saber. -
La seva teoria era que "tot són numeros", com Milet de tales creia que alguna cosa era el principi de tot, en el seu cas els numeros". Com deia ell; "la realitat es pot entendre a través de les matemàtiques, perquè l’ordre i l’harmonia de l’univers es poden expressar amb relacions numèriques". -
-
La seva principal teoria era la relació entre fe i la raó, ell defensava que la fe i la raó no són contràries, sinó complementàries. La famosa frase “Crede ut intelligas” (Creu per comprendre) diu que la fe és el punt de partida del veritable coneixement, però que la raó ajuda a entendre millor la fe. -
La teoria filosòfica principal de Tomàs d’Aquino, és que la fe i la raó no es contradiuen perquè totes dues venen de Déu. La raó pot entendre algunes veritats sobre Déu, i la fe ens revela les que la raó no pot comprendre. S'assembla a la teoria d'Agustí d'Hipona, però es diferència en el fet que Agustí diu que la fe està per a sobre de la raó i, en canvi, Tomàs les iguala. -
La principal teoria filosòfica de Guillem d’Occam és el nominalisme. Ell deia que només existeixen les coses concretes i reals, mentre que els conceptes universals (com home o bondat) no existeixen realment, que són noms o idees que fem servir per parlar de les coses, per identificar-les. -
-
La filosofia de Descartes inaugura l'epistemologia buscant veritats amb certesa. Aplicant el dubte metòdic, qüestionant els sentits, el somni/vigília, i fins i tot les veritats matemàtiques mitjançant la hipòtesi del geni maligne. Aquest dubte radical el condueix a una única certesa: si dubta o és enganyat, necessàriament existeix. Aquesta primera veritat es resum en el "penso, per tant, existeixo" (cogito, ergo sum), establint el subjecte (el jo) com a fonament del racionalisme modern. -
L'empirisme clàssic de John Locke, sosté que les idees que procedeixen només de l'experiència, ja sigui per Sensació o Reflexió. Nega els principis innats, afirmant que l'enteniment humà és una "tabula rasa" abans de l'experiència. Va distingir entre qualitats primàries (objectives i reals, com l'extensió) i qualitats secundàries (subjectives), dient que la percepció com un procés mecànic. Les idees es formen com a simples (ment passiva) o complexes (combinació, relació, com la de substància). -
Va aplicar el mètode newtonià al món moral, oposant-se al racionalisme i a les veritats innates. Segons la seva teoria, no és la raó, és el costum el que guia la vida. El coneixement es construeix a partir de les impressions (còpies febles d'aquelles). Usant el "microscopi de Hume", va verifica el significat rastrejant la impressió d'origen. Conceptes metafísics com la substància són rebutjats, ja que no deriven d'una impressió, sent «col·leccions d'idees simples unides per la imaginació». -
La filosofia de Kant és el «criticisme» i va suposar un «gir copernicà». Aquesta filosofia transcendental investiga les condicions del coneixement a priori per resoldre com són possibles els judicis sintètics a priori. El gir afirma que els objectes es sotmeten a les lleis imposades pel subjecte, ja que «només coneixem a priori de les coses el que nosaltres mateixos posem en elles». -
-
La teoria de Karl Marx, d'orientació materialista, es fonamenta en el materialisme històric. Marx afirma que l'arrel de tota alienació és l'econòmica, ja que la propietat privada és l'expressió del treball alienat. La lluita de classes actua com a motor de la història, amb l'ideal d'emancipació de la humanitat i l'accés final al comunisme. -
La filosofia de Nietzsche és una crítica radical als fonaments de la metafísica, religió i moral. Les seves grans tesis, plantejades al segon període, inclouen la Mort de Déu (fi de l'idealisme), la Voluntat de Poder (essència dinàmica de la vida), l'Etern Retorn (prova selectiva moral) i el Superhome (creador de nous valors). L'objectiu és la transmutació dels valors per superar el nihilisme i el ressentiment contra la vida. -
La psicoanàlisi de Freud va descobrir l'inconscient com una "alteritat interna" que trenca la unitat del subjecte. La teoria es fonamenta en el complex d'Èdip i en la dinàmica de les pulsions. La reorganització de la metapsicologia va culminar en la segona tòpica (El Jo i l'allò), on el psiquisme es defineix per l'Allò, el Jo i el Superjò. -
La teoria de José Ortega y Gasset es basa en el raciovitalisme i el perspectivisme, superant l'idealisme i el realisme. La vida és la realitat radical, i l'home no té naturalesa, sinó història. L'ésser es concep com la unitat indivisa de «jo i la meva circumstància». La seva raó vital és fonamentalment raó històrica, on la perspectiva és clau per a la veritat. -
La teoria de Heidegger inicia l'ontologia fonamental amb la pregunta per l'ésser. Mitjançant l'analítica existenciària del ser-aquí, revela el seu sentit com a temporalitat (cura i ser-per a-la-mort). Després del «gir» (Kehre), es concentra en la veritat del ser com a desocultament (aletheia), criticant la Modernitat pel seu dispositiu (Ge-stell). -
La seva hermenèutica filosòfica investiga la comprensió, entesa com a tret constitutiu del Dasein, efectuant un gir ontològic cap al llenguatge. Rebutjant la tabula rasa, estableix que el subjecte parteix de prejudicis (condicions a priori). Aquests es mantenen en el cercle hermenèutic, on la comprensió esdevé una fusió d'horitzons. El llenguatge és el medi de tota comprensió, concloent que «l'ésser que pot arribar a ser comprès és el llenguatge». -
La seva hermenèutica filosòfica investiga la comprensió, entesa com a tret constitutiu del Dasein, efectuant un gir ontològic cap al llenguatge. Rebutjant la tabula rasa, estableix que el subjecte parteix de prejudicis (condicions a priori). Aquests es mantenen en el cercle hermenèutic, on la comprensió esdevé una fusió d'horitzons. El llenguatge és el medi de tota comprensió, concloent que «l'ésser que pot arribar a ser comprès és el llenguatge». -
La teoria de María Zambrano se centra en el concepte de «raó poètica», una intuïció intel·lectual amb arrels vitalistes i espiritualistes. Aquesta raó busca la fusió de filosofia i poesia com a expressió de la finura racional. La raó poètica s'utilitza com a mètode fenomenològic per examinar les profunditats de l'esperit humà, inaccessibles a la raó discursiva. -
La teoria de Sartre, fonamentada en la fenomenologia, estableix l'ontologia existencialista. Divideix l'ésser en el ser en si (objecte) i el ser per a si (consciència), que és manca de ser i llibertat absoluta. L'home està condemnat a ser lliure i responsable, ja que no és res que no hagi triat. Aquesta llibertat genera angoixa i conflicte en la relació amb l'altre. -
La teoria de Hannah Arendt se centra en la filosofia política. Arendt analitza i critica el totalitarisme, el qual considera el «mal radical», i també l'antisemitisme. Critica la crisi de la societat de masses, la qual atribueix a la confusió entre l'esfera privada (vida social/econòmica) i l'esfera pública (acció política lliure). A més, qüestiona que la societat moderna hagi abandonat la religió, la tradició i l'autoritat. -
La teoria de Jürgen Habermas renova la Teoria Crítica usant la filosofia del llenguatge. Habermas sosté que l'interès és constitutiu de la raó, distingint l'interès emancipador (ciències. Habermas sosté que l'interès és constitutiu de la raó, distingint l'interès emancipador (ciències emancipadores). El nucli és la situació ideal de diàleg, on els subjectes es reconeixen com a éssers lliures i iguals. Aquesta condició a priori possibilita la comprensió i l'alliberament de la dominació injusta.